Gandhi

A LONDRES, DÉU TAMBÉ HI ÉRA

Els horribles atemptats del passat 7 de juliol a Londres ens han commocionat. Sumits en el dolor, tots hem plorat amb els nostres germans.
Davant tanta barbàrie, profundament trastornats, ens preguntem com és possible que hi hagi persones que puguin arribar a concebre i executar crims tan abominables.
Com a contrapunt, em pregunto també com és possible que hagi tantes i tantes persones capaces de respostes d'un heroisme i Amor tan admirables: tots aquells que han rescatat, han tingut cura, han assistit, recolzat, etc. les víctimes; molts familiars dels damnificats que ens alliçonen, amb la seva serenitat en el dolor. Alguns, capaços fins i tot d'oferir el seu perdó i les seves oracions per la conversió dels terroristes. Líders de diferents creences preguen plegats per demanar que la mà de Déu ajudi als que sofreixen. Tots aquells, en fi, que han respost, bé explícitament, bé implícita, des del mateix moment que es va produir la tragèdia, amb una prompta i heroica actitud de Fe i de Caritat. Nombroses actuacions de les quals jo, certament, no en seria capaç.
Veig que la resposta a tot això ens la proporciona el considerar quina és la realitat profunda del discórrer d'aquest món: una lluita sense treva entre el Bé i el Mal, entre Déu i el Diable.
Els dos pols de l'actuació humana que abans he citat, ens mostren amb claredat el rostre visible d'ambdós: Déu, l'Amor; el Diable, l'odi.
També ens mostra el Rostre Sofrent de Jesús Crucificat tot el dolor de cada germà nostre a Londres, o a qualsevol indret; també el teu i el meu quan plorem amb ells, o patim també víctimes d'altres circumstàncies.
Tu i jo, no som mers espectadors d'aquesta lluita, som part integrant. Cada vegada que ens decidim pel que no és l'Amor en les nostres opcions quotidianes, engrossim el volum del Mal en el món, som còmplices seus. D'aquest Mal que acaba esclatant en brutalitats com aquesta o com tantes que estan succeint a cada moment (guerres, avortaments, violència domèstica, fam, tortures, lleis aberrants...). Quan ens decidim per deixar actuar Déu a la nostra vida i fomentem la vida de la Gràcia amb els Sagraments, Oració, Bones Obres, Caritat Fraterna... afavorim el fet que la Força, la Gràcia de l'Esperit de Déu, operi aquests miracles de bondat que observem en l'actuar quotidià de molts éssers humans que, per si mateixos, són tan fràgils i incapaços com nosaltres; però amb Déu, capaços del millor.
No estarem abandonant les armes i fugint covardament d'aquest combat entre el Bé i el Mal? Nosaltres, als quals se'ns ha confiat el do de la Fe per a fer-lo fructificar, tenim una responsabilitat enorme en el que hagi d´esdevenir des d'ara el futur de la Humanitat. No és indiferent la nostra resposta i testimoniatge davant qualsevol succés de la vida, doncs estem cridats a ser llavor del Regne de Déu.
Maria Santíssima, Reina de la Pau, invoquem la teva protecció per tal de no sucumbir mai al mal en el món i seguir creient que l'Amor té l'última paraula! Preguem, germans, preguem en tot moment, sense defallir, resem el Sant Rosari, arma invencible per impetrar el do de la Pau.

ÉS QUE NO TINC TEMPS!

Quantes vegades hem utilitzat aquesta expressió! No obstant això, en sentit literal no és certa: tenim exactament 24 hores al dia durant tots els dies de la nostra vida. El que volem expressar és que no disposem del temps necessari per a això o allò altre. Certament, el temps de la nostra vida és un do limitat, només abasta un nombre d'hores i anys comptats. En ser un do sagrat que Déu ens ha concedit per tal que li donem un bon ús, és molt important decidir com emprar-lo. Una de les primeres coses que hem d'assumir és que no podem arribar a tot; una certa diligència i interès per ampliar les nostres activitats és bona, però sempre ensopegarem amb aquesta realitat: hem de renunciar a algunes coses. Exercitar-nos en l'aprofitament del temps, ens durà a no malbaratar-lo, delegar en uns altres quan això sigui convenient, i tot un seguit d'habilitats pràctiques que poden ajudar-nos molt, però no serà aquest el tema en el qual ens centrarem avui.
La necessitat de seleccionar de quines me n´ocuparé i de quines no, m'obliga a tenir una escala de valors per a establir prioritats. Pensem que la finalitat de la nostra vida és servir, honorar i estimar Déu i, en Ell, als germans. En definitiva estimar i complir la seva Voluntat. Així doncs se´ns mostra com a imprescindible dur a l'oració, preguntar-li a Déu, si Ell desitja o no que fem això o allò, en planificar el dia, i també moltes vegades al llarg de la jornada davant els dubtes.
No obstant això, crec que el concepte d'aprofitament del temps no consisteix tant en un càlcul i execució òptims d'una rendibilització de cada minut per a arribar a la màxima eficàcia o productivitat, com a viure realment cada minut del dia. Només vivim quan estimem, doncs per a això hem estat creats. Només ens realitzem quan ens anem apropant a la nostra identitat veritable i aquesta és l'Amor, ja que hem estat creats a imatge i semblança de Déu i Déu és Amor. Quantes vegades vivim com alienats, esclaus de les coses, repetint interiorment “no tinc temps, no tinc temps...”, sense estar interiorment presents en el que estem!...ens endinsem en una inèrcia per la qual actuem més com a autòmats que com a persones. Així ens perdem el més important de la vida: Déu ens surt a l´encontre en nombrosos petits detalls de cada dia. Sumits en el vertigen, no podem escoltar la seva veu en el nostre interior o en la persona del germà.
Si mai de dediquem temps al nostre cònjuge, fills, amics, amb l'excusa que “no tenim temps”, aviat veuran que en la nostra escala de prioritats no estan molt al davant i s'aniran allunyant, buscant potser, qui sí els vulgui dedicar una estoneta; s'obriran abismes que després seran difícils de reparar. És cert, de vegades les circumstàncies són crítiques i no hi ha honestament un minut lliure...però costa poc un somriure amable, una petita carícia i una pregària feta per l'ésser estimat si el duem al cor.
I què dir de la famosa frase: “és que no tinc temps per a pregar”? Si mai no trobo un moment per a estar en intimitat i diàleg amb Aquell que més m'estima, amb Qui m'ha regalat tots els meus milions de minuts...no ens enganyem: serà que no és Ell qui mou la meva vida, les meves accions! No dec estimar-lo tant!
En tot aquest assumpte, la clau està en la sinceritat interior i en la recta voluntat; també aquí és molt fàcil una petita frase d'afecte, un encomanar a tots els que s´esperen amb nosaltres en un embús de tràfic, un oferir les meves activitats al Senyor per aquesta o aquella persona que necessita de les meves pregàries... En definitiva, que l'Amor vagi omplint la nostra jornada sense desatendre per això les nostres obligacions; tot consisteix més en un canvi del cor que de l'exterior.
Demanem al Senyor dels minuts i de les hores , per intercessió de Maria: Il·lumina'm per a ordenar serenament el meu temps a fi d´estimar-te i servir-te millor!

QUI DIU LA GENT QUE SÓC, JO? (Mc 8, 27-30; Lc 9, 18-21)

Un dia Jesús va fer això que avui anomenaríem un “sondeig d´opinió” dels diferents corrents populars , prenent com a portaveus als seus deixebles (podeu llegir l´episodi complert a Mt 16, 13-20). Va preguntar-los qui deia la gent que éra Ell. Ells respongueren que uns deien que Joan el Baptista, d´altres Elies; d´altres Jeremies o algun dels profetes...,li van estalviar les opinions dels que deien que era Belzebul o súbdit seu (Cf. Mc 3, 22), perquè es donava per entès que preguntava en referència als que el seguien. Llavors, en demanar-los què en pensaven ells, Pere va parlar en nom dels dotze: “Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.”
Què va fer llavors Jesús? Fer recompte dels vots per donar la raó a la majoria? O a la minoria? O als més poderosos? Vegem-ho:
Llavors Jesús li va dir: “Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t´ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del Cel!”. És a dir, que Jesús ens va ensenyar que les coses no es tornen veritat o mentida perquè les digui la majoria. La veritat no es fabrica per consens, sinó que existeix prèviament, Déu és la Veritat, i un la pot trobar o no. De fet tots els homes tenen el deure moral de buscar-la segons les seves possibilitats.
Davant la confessió de Pere, Jesús respongué: “I Jo et dic que tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les forces del reialme de la mort no la podran dominar. Et donaré les claus del Regne del Cel; tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al Cel i tot el que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al Cel.” Així doncs, Déu s´ha compromès amb Pere, i amb els seus successors, a mostrar-li la veritat i li ha donat l´autoritat d´ensenyar-la. Aquesta infal·libilitat del Papa en matèria de Fe no depèn de les seves virtuts personals, sinó de la Fidelitat incommovible de Déu. Recordem que Pere havia negat Nostre Senyor durant la Passió, després es va penedir humilment i amb Amor, i Ell el va perdonar i restaurar...Pere i els Papes posteriors són de naturalesa pecadora com sóm tots, però la Paraula donada per Déu és la seguretat de l´Església. La Fe que Ella ens transmet ens permet distingir entre el que és veritable i el que és fals, més enllà dels sempre canviants corrents de pensament del món.
La raó no s´oposa a la Fe i la Veritat. Molt al contrari quan la raó s´utilitza rectament, quan té en compte tota la realitat (visible i invisible), material i espiritual, és la seva millor amiga. Però de vegades s´anomena raó al que és pura tecnologia, privada d´humanitat; o al pur utilitarisme, sense tenir en compte el Bé i el Mal, i això és un error. Les conclusions que traurà llavors seran equivocades, doncs li falten imprescindibles elements de judici.
Quan es volen imposar conductes o lleis basades en aquestes conclusions errònies, el cristià té el deure moral d´estar en contra. Seguir-les no seria tolerància sinó pactar amb la mentida i, per tant, col·laborar amb un mal social. Aquest deure de consciència de no cooperar amb lleis dolentes, és un deure greu, sobretot en qüestions molt immorals, i ja ens el van ensenyar els Apòstols quan els van prohibir predicar en el Nom de Jesús: “Cal obeir Déu abans que els homes”( Ac 4, 19; 5, 29). En canvi, quan les lleis no són dolentes, el cristià les ha de seguir i també Jesús ens ho va ensenyar en pagar el tribut (Mt 17, 24-27).
La Veritat no s´imposa per la força, sinó pel testimoni de vida i per l´Amor.
Quin goig si tots visquéssim en la Veritat! Demanem al Cor de Jesús (al qual es dedica tradicionalment el mes de juny) i al de Maria, que siguin el recer de tots els homes i ens protegeixin del error, de l´engany i de la manca d´Amor.

EL MINISTERI PETRÍ NO ÉS UN EXERCICI DE PODER, SINÓ D´AMOR

“El meu veritable programa de govern és no fer la meva voluntat, no seguir les meves pròpies idees, sinó posar-me, juntament amb tota l´Església, a l´escolta de la paraula i de la voluntat del Senyor i deixar-me conduir per Ell, de manera que sigui Ell mateix qui condueixi l´Església en aquesta hora de la nostra història.”
El Papa Benet XVI pronunciava aquestes paraules a l´homilia de la Missa d´inici del Ministeri Petrí del Bisbe de Roma (inici oficial del Pontificat).
I, a la Missa de presa de possessió de la Càtedra com a Bisbe de Roma, a la Basílica de Sant Joan de Laterà, deia: “El poder atorgat per Crist a Pere i als seus successors és, en sentit absolut, un mandat a servir. La potestat d´ensenyar, a l´Església, comporta un compromís al servei de l´obediència a la fe. El Papa no és un sobirà absolut, el pensament i la voluntat del qual són llei. Al contrari, el ministeri del Papa és garantia de l´obediència a Crist i a la seva Paraula. (...) D´aquesta manera, el seu poder no està per sobre, sinó que està al servei de la Paraula de Déu, i sobre ell, pesa la responsabilitat de fer que aquesta Paraula segueixi fent-se present en la seva grandesa i ressonant en la seva puresa, de manera que no es faci miques amb els continus canvis de les modes.”
Déu és la Veritat i se´ns ha revelat, mitjançant l´Encarnació, en Jesucrist. Ell s´ha fet Espòs de l´Església, comprometent-se de no abandonar-la mai (Cf.Mt. 28, 20) i que les forces del reialme de la mort no la podran dominar (Mt. 16, 18). Els catòlics, membres d´aquesta Esposa de Crist (Ap.19, 7), tenim, doncs una gran responsabilitat: custodiar i transmetre a tots els homes aquest tresor que ens ha estat confiat (la nostra Fe). Nosaltres no som els amos d´aquesta Veritat de manera que la puguem modificar al nostre gust per caure més simpàtics o ser més populars. Tampoc podem sentir-nos superiors als altres per haver estat agraciats amb la pertinença a l´Església. No, no en som propietaris, sinó servidors. Així doncs hem d´aprofondir cada cop més en el seu coneixement i vivència, i mirar de no adulterar-la amb les nostres pròpies idees que volen rebaixar-la i aigualir-la pel nostre interès personal.
La persona que te un tracte assidu, real i vital amb Déu, va descobrint la seva pròpia veritat, l´estat del seu cor i la seva vida en contrastar-la amb Jesús, que és l´únic que ha donat plenitud a l´ésser humà. En aquesta relació autèntica, se´ns va fent palesa la nostra gran pobresa, la nostra misèria davant la Perfecta Bellesa i Riquesa infinita de Déu. La constatem moltes vegades, fins i tot davant les situacions quotidianes, les altres persones... Davant aquest gran contrast entre el que som i el que hauríem de ser, ens pot envair la temptació de voler construir Déu a imatge nostra i no a l´inrevés. Com Adam va fer en experimentar la seva nuesa i el pecat pesant a la consciència, volem amagar-nos de Déu (Cf. Gen. 3, 10). I aquí és on comença el nostre fracàs; cadascú segons la seva “creativitat” personal genera excuses, mentides, vicis, odis...
El secret per sortir d´aquesta xarxa que ens embolica, és conèixer la infinita Misericòrdia de Déu i com ens estima. Ell no ha vingut per jutjar-nos sinó per salvar-nos; per enriquir-nos amb les seves pròpies riqueses i esborrar els nostres pecats, per vèncer el mal amb el seu Amor.
Que Déu sigui misericordiós, no significa que ens digui que tot ho fem bé, que no hi ha pecat, que és indiferent el bé del mal; això seria ser mentider, cec, o babau, no misericordiós. Vol dir que si li presentem les nostres misèries i li obrim les nostres ferides, Ell ens les guarirà amb infinit Amor i tendresa. Vol dir que el seu Esperit Sant té el poder de fer miracles, de fer-nos canviar a una vida nova, lliure, segons el voler de Déu, per retornar-nos la nostra autèntica identitat. Déu pot i vol fer-nos feliços si li obrim les portes del cor!
Per fer aquest pas ens cal humilitat. Demanem a Déu per mans de Maria: “Senyor, fes-nos humils per poder posar la nostra veritat a les teves mans i ser dòcils al teu Esperit de Vida”.
Quan començo a pensar que les veritats que l´Església ensenya són opinables o que, en realitat, el concepte de bé o mal és relatiu a la subjectivitat de cadascú, hauré de tenir sospites que la supèrbia m´està temptant de creure que sóc amo de la Veritat i no el seu servidor.
Qui s´ha posat en camí de conversió, qui ha entrat en la Voluntat de Déu, veu clarament que no dir la veritat al germà és no estimar-lo, que si no li diu el que està bé i el que està malament (no segons el propi criteri, sinó de la Veritat revelada del qual l´Església n´és custodia) l´està estafant. Igualment veurà que la Veritat no s´imposa sinó que es proposa amb respecte i amor. Sobretot es fa atraient amb l´exemple quan es viu.
Qui se sent servidor de la Paraula sap que ningú no pot menysprear ningú, doncs tots som ovelles perdudes en el desert que no podem retrobar el camí si no és per Crist, el Bon Pastor que ha donat la seva vida per rescatar-nos (Cf. Jn. 10, 11), com ens recordava el Papa a la seva homilia d´inici del Pontificat.
Qui ha comprovat les meravelles que l´Esperit Sant pot obrar en aixecar del fang les ànimes, les meravelles de l´Amor de Déu que es comunica pels Sagraments i la pregària, no podrà dir mai a un germà que no pot canviar, que si ell és així, no hi ha res a fer...Això fóra tancar-li les portes a un gran tresor: la gran Misericòrdia de Déu. Per Ell no hi ha misèria prou gran per no ser com gota d´aigua que es dissol enmig de l´oceà de les seves riqueses.
Qui coneix la joia i el poder de l´abraçada de Déu al Sagrament de la Reconciliació, no pot sinó cridar a tots: “Creieu, proveu...i veureu!”

Dono moltes gràcies a Déu pel do que ens ha fet en procurar-nos un Pastor, un Papa humil i ple d´amor a Déu i als homes. Un Papa que vol fer la Voluntat de Déu que és la millor garantia d´actuació.
Vull ser una bona filla d´aquest Pare Sant fent el que ell ens ha demanat a tots:
“Estimats amics, en aquest moment només puc dir: pregueu per mi, per tal que aprengui a estimar cada cop més al Senyor. Pregueu per mi per tal que aprengui a estimar cada cop més el seu ramat, a vosaltres, a la Santa Església, a cadascun de vosaltres, tant personalment com comunitària. Pregueu per mi, per tal que, per por, no fugi davant dels llops. Preguem els uns pels altres per tal que sigui el Senyor qui ens porti i nosaltres aprenguem a portar-nos els uns als altres.”

QUI BUSQUEU?

Semblaria que, durant els dies finals del mes de març i els primers d'abril, el Papa Joan Pau II hagués efectuat la seva darrera Visita Apostòlica al llarg de tot el món. Com si ell, sortint a l´encontre interior de cada persona, de cada cor, li hagués transmès aquesta pregunta de part de Déu: “Qui busqueu?”.
La resposta ha estat multitudinària: els homes busquen Déu i, en aquest cas, ho expressen acompanyant el seu Vicari, “dolç Crist a la terra” (Sta. Caterina de Siena). Al costat d'aquell que ha comunicat i viscut amb valentia l'Evangeli fins esmerçar-hi el darrer alè de les seves forces. És insòlita l´afluència de pelegrins que han concorregut i ho segueixen fent, primer a pregar pel papa agonitzant, i després a acomiadar-se d'ell, conservant aquest esperit d'oració. Una manifestació pública de la fe, no convocada, sinó lliure i espontània, com la d'aquests dies, ha de fer reflexionar a tots, especialment en determinats països com el nostre, on es vol reduir la fe i el fet espiritual a una dimensió estrictament privada. El que està esdevenint des de la mort de Joan Pau II reflecteix una impressionant necessitat de Déu en el món actual, i d´una manera molt cridanera en els joves.

L'Esperit Sant ens ha obsequiat amb una gran Primavera: pregàries, sacrificades peregrinacions, recepció de Sagraments, els líders mundials entorn a l'Eucaristia... Gairebé tots miren a l'Església en aquests dies! cadascú amb el seu cor i amb la seva personal intenció.
Jo no voldria ser d´aquells que en veure l'eclosió de la Natura en arribar la primavera, només veuen “cuques”, “soroll” d'ocells, fangs i fullaraca...d´aquells que en tot veuen buit i molèstia. Tampoc dels que, en voler collir la fruita, s´enduen també branques i fulles, i no tenen un sa discerniment.
És per això que demano al Senyor que em concedeixi netedat de cor, uns ulls de nen, per a veure-ho tot a la manera com Déu ho veu. Uns ulls i un cor senzills, per a veure i entendre les coses de la manera que només l'Amor sap fer-ho, i l´intelectualisme, quan és malaltís, no entén. Un esperit humil per a fer i desitjar la Voluntat de Déu i no la meva.
Dono gràcies a Déu pel gran bé que ens ha fet el Papa Joan Pau II, i a la seva intercessió encomano el futur de l'Església. Especialment que siguem capaços d'aprofitar aquesta gran ocasió per a evangelitzar, conrear i collir aquest ressorgir de la religiositat, de vegades adormida en alguns cors.
Tots ens hem sentit més família que mai davant el Papa agonitzant i mort, al qual ens encomanem ja com a benaurat; després hem pregat intensament per tal que els Cardenals electors escollissin un nou Papa segons el desig de l'Esperit Sant; al capdavall en l'alegria que Déu ens hagi concedit un nou Pastor... i ara hem de romandre així, recolzats en l'Amor i la pregària.
Demano també a Déu que, arrelats en l'Amor de Jesús-Eucaristia deixem les nostres discòrdies i divisions a fi de remar tots a l'una en el vaixell de l'Església. Que tots estiguem més àgils de “genolls” (per a pregar) i de “mans” (per a donar-hi un cop a fi d'ajudar) que de llengües murmuradores amb crítiques destructives.
Encomano als Cors de Jesús i Maria al nou Papa, Benet XVI (Joseph Ratzinger) el nou Pere sobre el qual Déu edifica la seva Església, per tal que, ajudat per la incessant oració (és el primer que ens ha demanat en sortir a la balconada per impartir la Benedicció Urbi et Orbe) i col·laboració de tot el Poble de Déu, sigui dòcil a l'Esperit Sant; segons les seves mateixes paraules a la Missa prèvia al Conclave, “un pastor segons el seu Cor, un pastor que ens guiï al coneixement de Crist, al seu Amor, a la veritable alegria”.

TOTS ELS JOVES ESTAN CONVIDATS PER ANAR A COLÒNIA

Encara que malalt, Joan Pau II convida de tot cor als joves a preparar-se per la Trobada Internacional de la Joventut que tindrà lloc del 15 al 21 d´agost a la ciutat alemanya de Colònia. Allà, a la magnífica Catedral, es veneren les relíquies dels Sants Reis d´Orient. Ells són, en cert sentit, els guies cap aquesta cita. Ens fan veure que és necessari el primer pas de resposta personal de Fe, pel camí cristià; ells no es posaren en camí perquè havien vist l´estrella, sinó que veieren l´estrella perquè es posaren en camí! En arribar, declararen: “Venim per adorar-lo” (Mt 2,2). Aquestes paraules són el tema central de la trobada, de la qual l´adoració eucarística n´és la protagonista. La Sagrada Eucaristia, Jesús present entre nosaltres, ha de ser també el centre de la nostra vida, de la vida de l´Església.
L´Arquebisbe de Colònia, Cardenal Joachim Meisner, també els ha obert els braços, esperant acollir-los aviat. Ha dit que, a la història de la salvació, moltes figures són joves, com Maria. També els joves seran els protagonistes en el futur de l´Església. La seva Esperança són els que, com Maria, davant Déu, criden el seu “faci´s en mi segons la teva Paraula” (Cf. Llc 1, 38).
El futur té un nom: JOVENTUT. Els joves (de 0 a 120 anys) són la força renovelladora de l´Església. Ho són, per tant, per la Humanitat, que mereix que s´edifiqui un món millor, més cristià, i, en conseqüència, més just, humà i fratern.
El Sant Pare, estima els joves, confia en ells. L´afecte és mutu, per què ell és un d´ells, un jove de 84 anys! Comparteix amb ells la veritable joventut, el secret de la qual rau en la vida que infon l´Esperit Sant al cors dels qui es deixen estimar per Ell. Malgrat el pas dels anys, qui viu “apassionat” per Crist; qui, fidel a la seva crida, ha fet d´Ell la seva vida (Cf. Flp 1,21) segueix irradiant i encomanant joventut. A qui abandona aquesta font de vida, li surten “arrugues” a l´ànima”, malgrat el cos sigui jove.
Els joves de cor (ho llegíem a la Carta de la pau de Taizè) no es deixen endur per la taciturnitat. Saben que Déu no ens ha fet per restar passius, que la vida no està sotmesa a l´atzar o la fatalitat; que el que pot paralitzar a l´ésser humà és l´escepticisme i el desànim. Ells volen portar arreu pau i confiança, i sobretot, la veritat que l´Evangeli ens fa descobrir: Déu no ha creat la por ni la inquietud, Ell no ens dóna sinó el seu Amor, sempre. Els joves perseveren inclòs quan la prova o el fracàs pesen sobre ells. Perquè saben que la Fe és una senzilla confiança en Déu, com la dels nens petits (Mt 19,14). La reprenen contínuament als transcurs de la vida, malgrat els dubtes i caigudes, perquè no es recolzen en ells mateixos, sinó en la persona de Jesús i en la Fe i l´Amor de tota l´Església, la que els ha precedit i els acompanya maternalment.
Tots anirem en esperit a Colònia, en unió cordial amb els viatgers, perquè volem fer realitat els consells de Joan Pau II: Que Crist sigui el centre de la nostra vida, l´amic i company a totes les hores del dia i la nit, i així trobar en Ell la pau i la joia. El volem seguir amb una Fe sincera i un esperit senzill i humil (Mt 5, 1-12).
Preguem molt pel Sant Pare, ens necessita! i, amb ell: “Jesús, Tu que et vas lliurar al Pare, estima els joves! Guareix les ferides del seu esperit! Ajuda´ls a adorar-te en veritat i beneeix-los, ara i sempre! Amén.” “No tingueu por! Que la joia del Senyor, crucificat i ressuscitat, sigui la vostra força i que Maria Santíssima estigui sempre al vostre costat”
Bona Pasqua y bon camí cap a Colònia!

( La pàgina web oficial de la Jornada Mundial de la Joventut es troba a http://www.wyd2005.org )

“EL RÀPID DESENVOLUPAMENT”

EL SANT PARE ENS PARLA DES DEL DOLOR, I AMB UNA NOVA CARTA APOSTÒLICA

Gràcies Joan Pau II, moltes gràcies!
Malgrat el teu malestar i esgotament no has oblidat que el Senyor et va encomanar la cura de les teves ovelles, fins a donar la vida com Ell (Cf. Jn 21, 15-18). Ara ens exhortes des de la Càtedra del patiment, deixant palès a la nostra Humanitat que la malaltia, l´ancianitat o la disminució física no resta res a la dignitat inherent a qualsevol ésser humà. Ens mostres que la nostra vida de batejats ha de ser una ofrena amorosa al Pare en unió al Sacrifici Redemptor de Crist, i qualsevol indret on la nostra vida transcorre, és el nostre altar. La teva veu profètica (que parla en nom de Déu) se´ns comunica amb la paraula més eloqüent: la coherència de vida, l´entrega per amor a l´Amor en identificació al “sí” (fiat) de Maria. En visitar-nos, l´any 2003, ens vas dir: “amb els meus braços oberts us duc a tots al meu cor”; tu també ets als nostres cors. Volem pregar per tu, tot demanant l´Esperit Sant que et conforti i assisteixi molt especialment en aquesta etapa de la teva vida. Amb la nostra pregària et volem ajudar a fer el que has fet sempre: donar la vida a fi que els homes coneguin Jesucrist, el seu Salvador. En aquesta missió has esmerçat totes les teves forces i ho faràs mentre Déu així t´ho digui. Gràcies, Sant Pare, per oferir tot el teu patiment per nosaltres. La teva mà amorosa i ferma de Pastor ens mou a seguir-te en el teu caminar a l´encontre de Jesús. El teu missatge és clar: Sóc tot teu, Maria! Obriu les portes del cor a Crist, el Redemptor! No tingueu por! Remeu mar endins! Només es pot vèncer el mal amb el bé!
Per commemorar el quarantè aniversari del Decret Conciliar “Inter mirifica” sobre comunicació social, el Papa ha escrit una nova Carta Apostòlica: “El ràpid desenvolupament”. En ella confirma l´actitud positiva que l´Església té envers els mitjans de comunicació social i les noves tecnologies. Les considera "entre les coses meravelloses que Déu ha posat a la nostra disposició per descobrir, fer servir, donar a conèixer la veritat; també la veritat sobre la nostra dignitat i el nostre destí de fills seus, hereus del Regne etern". El coneixement mutu que afavoreixen, promou que es perdi la por al que és diferent, i augmenti la comprensió, malgrat la diversitat. En aquest sentit poden ser un instrument de pau, enriquiment i col·laboració interpersonal.
La influència que tenen els mitjans de comunicació, especialment la televisió, en aquest moment cultural, no te marxa enrera. Per molts dels nostres contemporanis la seva recerca de la veritat està lligada al que veuen en ells i són l´instrument principal d´informació i formació, d´orientació i inspiració pels comportaments individuals, familiars i socials. Cada dia constatem, però, que amb massa freqüència, es fan servir per difondre el mal, l´error, i controlar el pensament de les persones a fi d´afavorir foscos interessos.
En lloc de lamentar-nos, porucs i passius, dels aspectes negatius d´aquest progrés irreversible, hem de descobrir-hi dòcilment els signes dels temps, la crida de Déu, i endinsar-nos també en aquest nou “mar”, per posar el seu gran potencial al servei del Bé. Confiats en l´Esperit, que és qui sosté l´Església, amb la nostra llibertat i responsabilitat, podem canviar el curs de la història.
No hi ha res del que és humà que no estigui fet per ser configurat amb Crist i per a Ell. La felicitat eterna neix de viure aquesta vida d´una manera compromesa amb l´Amor. No s´hi valen evasions o lamentacions resignades. També el món dels mitjans de comunicació necessita la Redempció de Jesucrist. La Carta Apostòlica dóna uns consells als professionals d´aquests mitjans. Però també ens interpel·la als altres. Hem de desenvolupar un esperit de reflexió crítica i madura davant les informacions que rebem, i ajudar als altres a fer el mateix, especialment educar als més joves. Hem de participar més en les associacions d´usuaris, espectadors i oients per expressar als responsables dels mitjans, el nostre parer i drets, de manera eficient i alhora serena i amable. Individualment podem escriure cartes, suggeriments, elogis, etc. Tot, des del respecte i esperit constructiu. Seleccionem els programes que veurem o escoltarem; també podem mirar d´accedir i col.laborar a les emissores cristianes... Tinguem en compte les possibilitats de la premsa i Internet per comunicar valors humans positius i anunciar la Bona Nova de l´Evangeli.
Que ningú no se senti exclòs d´aquesta vocació i responsabilitat d´aportar el millor d´ell mateix i de la seva creativitat, per comunicar a tots els homes l´Amor de Déu i la perspectiva viva del Cel [allò que “cap ull no ha vist mai ni cap orella ha sentit, ni el cor de l´home somia” i que Déu té preparat pels qui l´estimen (Cf. 1Cor 2, 9)].
Recordem que tots tenim al nostre abast dues eines de comunicació molt eficaces: la pròpia vida (l´exemple coherent, l´alegria i la humilitat són missioners poderosos que evangelitzen silenciosament) i la paraula. Als primers temps de l´Església, la Bona Notícia es va difondre pel mètode del “boca-orella” (prou que experimentem sovint com n´és de ràpida i eficaç aquesta forma de difussió de notícies) I, mireu si es va propagar, amb el foc de l´Espèrit Sant! Estem nosaltres prou plens de Déu, i ens sentim prou estimats per Ell, com per encomanar aquest entusiasme? Reforcem, doncs, la pregària . La comunicació personal amb Déu és el primer i més necessari impuls per aquesta consagració al Bé dels mitjans de comunicació. No oblidem que sense ella res de bo no s´edifica.

El Sant Pare ens diu: "No tingueu por de les noves tecnologies! " "No tingueu pas por de l'oposició del món!”. [Jesús afirma: "Jo he vençut el món" (Jn 16,33)] "¡No tingueu pas por de la vostra feblesa i de la vostra incapacitat!”. [Ell ens diu: "Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món” (Mt 28,20)].
Enguany celebrem l´Any de l´Eucaristia. Adorem i estimem Jesús al Santíssim Sagrament, i també als membres del seu Cos (els nostres germans) que necessiten del nostre testimoni per conèixer el seu Salvador, Jesús, el Senyor. L´Arcàngel Sant Gabriel, patró de les comunicacions, anuncià Maria la millor notícia , i Ella acollí la Paraula que se´ns comunica, el Verb Diví: demanem la intercessió de tots dos per ser canals transparents i eficaços que comuniquin la Vida de Déu a tots els nostres contemporanis.

Any de l´Eucaristia : d´octubre de 2004 a octubre de 2005

El Sant Pare Joan Pau II declararà aquest mes d´octubre l´inici de l´any de l´Eucaristia per a l´Església Universal. Aquest esdeveniment serà una gran oportunitat per aprofundir i meditar en el Misteri Eucarístic, a fi d´impulsar en el món la pau, la reconciliació i la justícia, fruits entre d´altres de la nova evangelització i donar a la humanitat sencera l´aliment necessari, Jesucrist, per afrontar els reptes del moment actual. Així podrem enfortir el nostre sentit de responsabilitat respecte a la terra actual.
L´Eucaristia és font i cimal de la vida de l´Església, doncs l´Església viu de l´Eucaristia. És exigència i model del compartir; l´origen d´on brolla tota evangelització.
A l´Eucaristia tenim a Jesús, el seu Sacrifici Redemptor, la seva Resurrecció, el do de l´Esperit Sant; també l´adoració, l´obediència i l´Amor al Pare, fins l´extrem de donar la vida (cf Jn 10, 17-18). Tenim la Santíssima Trinitat. Si descuidéssim l´Eucaristia, Quin remei trobaríem per la nostra pobresa?
Després de la consagració, el pa ja no és més pa, encara que ho sembli; en realitat, ja és el Cos de Crist, encara que no ho sembli. Igualment esdevé amb el vi. El que mengem és més que qualsevol altra cosa del món i que qualsevol altre Sagrament: ÉS DÉU MATEIX! A l´Eucaristia està real i veritablement Jesucrist com a Déu i com a Home. No és una presència imaginativa, ni espiritual només.
La força generadora d´unitat del Cos de Crist és l´antídot de la acció disgregadora del nostre pecat. Només alimentats amb el Cos i la Sang de Crist i plens de l´Esperit Sant podrem arribar a formar un sol cos i un sol esperit.
Qui és conscient d'estar en pecat greu, ha de rebre el Sagrament de la Reconciliació almenys un cop l'any, en perill de mort i abans d'acostar- se a la Taula Sagrada de la Comunió. “Que cadascú s´examini a si mateix, abans de menjar el pa i beure la copa”(cf 1Cor 11, 28)
“Si afirmàvem que no teníem pecat, ens enganyaríem a nosaltres mateixos, i la veritat no estaria en nosaltres. Però si reconeixem els nostres pecats, Ell, que és fidel i just, ens els perdonarà i ens purificarà de tot mal.” (1Jn. 1, 8-9).
Donat que tots els fidels estem cridats a la santedat, també és recomanable confessar els pecats venials. No es tracta d'una obligació feixuga. Consisteix, més aviat, a exercir un feliç dret que té tot batejat. Veritablement ésser cristià és una porta oberta a l’esperança i a la joia, doncs, com més ens sabrem pecadors, més alliberats ens sentirem d'aquest pecat pel Crist.
L´Eucaristia i la Penitència són dos Sagraments estretament vinculats entre si. De l´Eucaristia se´n deriva una exigència constant de conversió i de resposta personal a l´exhortació de Sant Pau: “Us ho demanem en nom de Crist: deixeu-vos reconciliar amb Déu!” (cf 2Cor 5,20).
Bevent d'una mateixa deu, d'un “sol Esperit”(1Cor. 12, 13) s'eliminen els trencaments entre Déu i l'home, entre germans, un poble i un altre; tot plegat, els de l'home amb ell mateix, amb la seva veritable essència. Així esdevindrà realitzable el desig de Jesús: “que tots siguin u”(cf Jn. 17, 21).
Encomanem aquest any de l´Eucaristia a Maria Santíssima, qui visqué en íntima comunió amb Jesús, Verb encarnat; per tal que ens ajudi, a tots els cristians a reconèixer a l´Eucaristia la presència viva del seu Fill Diví, a acollir-lo amb fe i invocar-lo amb Amor; a fi que, enfortits amb el Pa Eucarístic, els cristians no dubtem a posar-nos al servei dels nostres germans per tal de construir una nova humanitat més justa i fraterna.

DONCS JO, SI VAIG MAR ENDINS SENSE BARCA...M´ENFONSO

És gairebé impossible viure al nostre país i no estar amarat dels constants elogis que fan els medis de comunicació de “Mar Adentro”, darrera pel•lícula del director Alejandro Amenábar. Es tracta d´una emotiva apologia del que ja s´ha fet un costum anomenar, erròniament, eutanàsia (bona mort), feta sota el pretext de presentar la biografia del senyor Ramon Sampedro.
“El testimoni d´un home que va cercar la llibertat a través de la mort,” és com formulen els autors la tesi de “Mar Adentro”. L´argument és el següent: Ramon duu trenta anys, tetraplègic, postrat al llit. Segons ell, la seva única finestra al món és la de la seva habitació, de cara al mar, doncs un accident en capbussar-s´hi, el va deixar amb una greu lesió medul•lar. La seva família té cura d´ell. Des del moment del tràgic esdeveniment, el seu únic desig és acabar amb la seva vida; segons ell, “morir dignament” (com si la resta de les morts, les no induïdes, no fossin molt més dignes! o com si viure amb una malaltia o invalidesa no fos indiscutiblement digne!). Amb la seva captivadora personalitat, mira de guanyar per la seva causa a les dues dones que el visiten sovint. Erròniament creu que “només la persona que se l´estimi de debò, l´ajudarà a fer realitat aquest darrer viatge” (suïcidar-se).
No estic gens segura que el senyor Ramon Sampedro estigui gaire content en veure, des de l´altre món, fins a quin punt alguns treuen profit econòmic, polític i de glòria personal, del seu terrible patiment. No he vist la pel•lícula, no m´ho permeten ni la salut ni l´economia; però, encara que pogués, no ho faria, ni recomanaria a ningú que ho fes, especialment a un cristià. Els cristians hem de tenir molt en compte que, pel Baptisme, sóm consagrats a Déu; així, en consciència, hem d´escollir només allò que ens hi acosta, i rebutjar de fer (veure, llegir, sentir...) allò que ens en allunya, fa perillar la nostra Fe, o senzillament ens és inútil per assolir la nostra fita: la santedat. La influència d´aquesta pel•lícula és moralment perillosa perquè amb la gran càrrega emotiva del drama personal del protagonista, ens fa abaixar les defenses per adoctrinar-nos amb idees molt equivocades.
En primer lloc hem de tenir en compte que hom barreja molts conceptes. El cas d´en Ramon Sampedro és realment insòlit. Ell no va voler mai desplaçar-se amb una cadira de rodes, per tal d´adquirir una certa autonomia, que és un dels béns més preuats per a qualsevol que pateix una limitació física important. No el motivaven gens les perspectives de fer avenços en la seva mobilitat. Probablement perquè el primer problema al qual es va haver d´enfrontar, va ser la dificultat de superar el trauma del seu accident. Per sobreviure emocionalment, es va aferrar a aquesta idea fixa de llevar-se la vida, i no va trobar altres camins...Per què dic això? És que goso jutjar-lo? Molt al contrari, em faig perfectament el càrrec de fins a quin punt el fet de veure la vida trencada tot just encetada la joventut, i patir-ne les conseqüències, dia a dia, minut a minut, pot esgotar les forces psicològiques i emocionals de qualsevol. Tota la meva simpatia pel Ramon, tota la meva admiració envers ell, per com va arribar a aprendre a escriure amb la boca, etc.; tota la meva companyonia per tots els seus esforços per dur endavant la vida en condicions tan dures... al llarg de trenta anys!
Això no obstant, crec que en la seva orientació vital es va equivocar. No el podem prendre com a model per admirar e imitar. En la seva tenacitat per aconseguir suïcidar-se no el podem considerar un lluitador; més aviat l´hem de compadir i pregar per tal que Déu, en la seva infinita Misericòrdia, sempre sabedor de les nostres febleses, i de que potser no éra del tot lliure psicològicament, no li tingui en compte el seu suïcidi.
Tampoc és el seu el cas d´una persona que pateix una malaltia incurable en fase terminal, amb grans dolors i complicacions. Però ni en aquest darrer cas seria lícit el suïcidi ni l´homicidi, doncs l´unic Senyor de la vida és Déu. La situació d´en Ramon Sampedro s´assembla més a la de qualsevol que es vol morir perquè les circumstàncies en les quals li ha tocat viure li semblen insofribles; per un altre podria ser la pobresa, la guerra, la pèrdua d´éssers molt estimats, la frustració d´una vocació...
Certament, hi han situacions vitals que l´home no és capaç de suportar sol. Però des que Jesús es va encarnar i “va portar les nostres febleses i prengué damunt seu les nostres malalties”(Is 53, 4), ja no hi han situacions absolutament desesperades, doncs Ell ens ha promès: “Déu és fidel i no permetrà que sigueu temptats per damunt de les vostres forces. I, juntament amb la prova, us donarà el mitjà de sortir-ne i poder-la suportar.”(1Cor 10, 13). “I havent passat Ell mateix la prova del sofriment, ara pot ajudar els qui són provats” (He 2, 18).
Tots ens dirigim mar endins, tots hem de morir. Però no totes les maneres de morir duen a la mateixa fita. No podrem entrar a la Benaurança Eterna si no hem carregat la nostra creu en unió amb Crist i, amb Ell, en obediència a la Voluntat el Pare. Si un avança mar endins sense saber nedar, s´ofegarà. Encara que un sigui dels que se senten forts, sans i rics, encara que un sàpiga nedar, s´esgotarà i acabarà ofegant-se igualment. Perquè només Jesús ha vençut la mort, només Ell amb la seva Passió i Resurrecció ens ha obert les portes de la Vida Immortal, de la llibertat que somniava en Ramon Sampedro. Nosaltres, fent la nostra, si amb orgull obrem d´esquenes a Déu, no sóm capaços d´arribar sols a bon port. Només s´hi arriba quan un va mar endins en vaixell, si un rema mar endins a la Barca que Jesús condueix. Això és el que el Sant Pare ens va aconsellar en començar el nou mil•leni: remar mar endins: “Simó li respongué: -Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem agafat res; però JA QUE TU HO DIUS, calaré les xarxes. "Ho feren així, i van arreplegar tant i tant de peix que les xarxes se´ls esquinçaven.”(Llc 5, 4-6). Només fent el que diu Jesús, seguint humilment les petjades d´Aquell que ens estima de debò i és la Veritat, veurem miracles a la nostra vida; allà on tot semblava acabat, vencerà l´Amor. No es tracta de patir la vida amb estoicisme sinó deixar que sigui l´Esperit Sant amb el seu poder d´Amor qui la visqui en nosaltres. El dilema és, en definitiva: volem confiar en Déu, o no?
Qui s´hagués estimat Ramon Sampedro de debò l´hagués ajudat a trobar el camí del vaixell que duu a bon port; no l´hagués ajudat a morir abans d´hora, sinó a viure (com tants varen fer durant molt de temps, efectivament). Fer morir a un moribund o invàlid, encara que ell així ho demani, no és compassió, ni molt menys Amor. Amor és acompanyar-lo patint i estimant amb ell (com-patint); això és veritablement digne i dóna dignitat. No podem anomenar AMOR a qualsevol cosa, AMOR és una paraula Sagrada doncs Déu és AMOR.
Aclarim, però, que tant les cures pal•liatives com la ortotanàsia (deixar morir al seu temps, sense acarnissament terapèutic) sí són moralment correctes, encara que no ho siguin ni el suïcidi ni l´homicidi.
“Mar Adentro” sembla ser, doncs, una obra d´art al servei d´una mala causa. El seu protagonista em sembla més digne de pregàries i compassió, que d´emulació. Jo m´estimo més seguir l´exemple de Jesús, i dels molts que, amb Ell, han triat el camí de la Vida i de la veritable llibertat.
Demano doncs a Maria Santíssima, exemple de confiança en Déu, que ens faci a tots capaços de viure camins de Vida i no de mort i destrucció. I a Sant Josep, patró de l´autèntica bona mort, que ens la obtingui, arribat el moment.

¿VOLS CANTAR DES DEL DOLOR? (click aquí)

"CANTEU AL SENYOR UN CÀNTIC NOU, CANTEU AL SENYOR ARREU DE LA TERRA" (Sal 96, 1)

No us heu trobat mai que voleu recordar una melodia i no hi ha manera que us vingui a la memòria? A mi em passa molt sovint. Però si es tracta d´una cançó que realment havia conegut, jo diria que sempre m´acaba sonant interiorment, com si ho fes d´una manera espontània, encara que sigui al cap d´unes hores. Molt altrament esdevé amb la lletra. Si fa molt que no canto la peça, ui! o bé no la recordo gens, o bé la tinc desfigurada, canviant paraules o l´ordre de les frases.

Hi ha un misteri en la música, és com una flaire suau que tot ho penetra. Té com una porta privilegiada d´accés al nostre cor, als sentiments, les emocions i, de vegades, fa evocar moltes coses. Sovint se´ns enganxa una tonada que hem sentit de passada i no sabem ni per què.

Se´m representa la vida com una cançó. La lletra serien les activitats, la professió, els detalls que esdevenen en el temps...La melodia, el cor que hi posem en allò que fem; i tindria la sonoritat d´allà on el posem, el cor, quan fem les coses. Si en viure no hi posem el cor, la nostra vida serà una lletra sense cançó, com sense aroma. I, quan parlo de posar el cor, no em refereixo a uns sentiments més o menys superficials, o l´emoció que passa, sinó a l´Amor. Aquest Amor és un acte de la voluntat i de l´`anima, no sempre va acompanyat d´emocions agradables o de "campanetes" i "llumetes".

Si, a la nostra vida, dirigim el cor només a les coses materials o al nostre egoisme, la música serà d´aquelles tan carrinclones i pesades que al cap de dos minuts no hi ha qui les aguanti. És que no semblarà ni música, més aviat soroll.

Però si fem les coses per Amor a Déu, i en Ell, per Amor als altres, la nostra música serà d´aquelles que dóna bo d´escoltar i ballar, d´aquelles que un taral·leja constantment perquè fan molta companyia i amanyaguen l´ànima.

Si cadascú encertava de debò amb la seva melodia passaria aquell miracle preciós que s´anomena harmonia: tot el conjunt de veus que, escoltades simultàniament, són molt més que la suma de totes elles.

Però costa força d´afinar la pròpia melodia, costa de trobar-la interiorment per cantar-la amb tots els harmònics i la sonoritat que calen. És necessària tota una dedicació d´escoltar internament les veus dels altres (dels que no desafinen, és clar) i escoltar i practicar interiorment moltes vegades la pròpia partitura. Cal PREGAR, dit en una paraula.

Pregar amb tot el cor, amb el fons de l´ànima, jo ho definiria, d´alguna manera, com posar-se davant Déu, en silenci, amb tota l´atenció per escoltar i aprendre d´Ell la nostra melodia, la que Ell vol que hi posem a la nostra vida...Cal afinar cada cop més l´oïda per sentir la seva veu, que així fa ressonar al nostre cor, la seva CANÇÓ D´AMOR.

Trobo que també estaria molt bé recuperar el costum tan perdut de cantar. Cantar mentre fem les feines de la llar, cantar amb els fills, a les reunions familiars o d´amics, cantar a la dutxa, si voleu...I pregar tot cantant, que ja ho deia Sant Agustí: "qui canta, prega dues vegades".

És trist un indret on no se senten els refilets dels ocells, no és un bon senyal. Molt més trist una societat on no se sent cantar. I si no hi ha la cançó interior, la de l´Amor amb que es fan les coses, no és només trista, sinó que és totalment buida.

Qui pot dubtar que Maria serà la nostra millor "Mestra de cant"!. Fem exercicis amb Ella, entonant en la seva companyia el bell Càntic del Magníficat.

(...)APAREGUÉ EN EL CEL(...)UNA DONA QUE TENIA EL SOL PER VESTIT , AMB LA LLUNA SOTA ELS PEUS, I DUIA AL CAP UNA CORONA DE DOTZE ESTRELLES (Ap 12, 1)

Enguany celebrem el 150^é aniversari de la solemne definició dogmàtica de la Immaculada Concepció de Maria, feta pel Beat Papa Pius IX el 8 de desembre de 1854 a la Butlla Ineffabilis Deus. Aquest Dogma de Fe, que tots els fidels hem de creure, declara que Maria Santíssima, per una gràcia singular de Déu, fou preservada de tot pecat des del moment de la seva concepció¹. Déu la va triar gratuïtament a Ella per ser la Mare del seu Fill i, en previsió de la seva Maternitat Divina, la va redimir per endavant, donant-li, pels mèrits de Jesús Salvador del gènere humà, la perfecta puresa i plenitud de Gràcia que requeria la seva excelsa missió.

Més endavant, Maria, concebé i acollí Jesús al seu Cor abans que al seu cos (a l´Encarnació), perquè era plena de la Gràcia de Déu i buida de tota altra cosa. Ella ens mostra amb el seu exemple com és necessari treure del cor tota impuresa per tal que el Senyor pugui viure-hi i portar-nos la salvació.

Quan Jesús éra encara al Si Virginal de Maria, la Sagrada Família viatjà a Betlem, obedient a l'edicte del César. "Mentre eren allà se li van complir els dies, i va néixer el seu fill, el primogènit. Ella l'embolcallà i el posà en una menjadora perquè no havien trobat cap lloc on hostatjar-se"(Llc.2, 6- 7). EIs familiars i coneguts no gosaren acollir-los, temorencs d'Herodes. L'hostatgeria éra plena de gom a gom i no hi havia "reservats" per a la gent humil. Només trobaren, finalment, una cova que éra pobre, però lluny d'aquell enrenou.

No ens creguéssim pas nosaltres més bons que els poc acollidors betlemites de llavors: Jesús ve cada dia als nostres altars (pel meravellós miracle de la Consagració) i hi roman. Vol fer estada personalment a cada cor al llarg de cada instant de la nostra jornada. Però també estem massa plens de coses mortes i de nosaltres mateixos o tenim por de no estar a to amb l´ambient. Tampoc ens obrim prou a totes les pobreses (materials o espirituals) dels germans. Potser sí que ja hem acollit Déu al cor, però encara hi tenim ple d´andròmines i brutícia que fan destorb a una vida totalment disponible a l´acció l'Esperit Sant.

Sens dubte Josep netejaria la cova de Betlem a consciència i Maria l'abillaria curosament. Ajudem-los doncs a preparar al nostre cor un bressol pel Nen Jesús, acollidor, net i tendre...Maria Santíssima fou l´única preservada del pecat, no ens sorprenguem de trobar-nos pecadors! Fem, doncs, unes bones Confessions, tot posant als peus del sacerdot (que ens perdona en nom de Jesús) tot allò que ens allunyi d´agradar Déu i viure la seva Voluntat, el seu Amor, que inclou totes les criatures. Qui no s´acostarà amb confiança al petit Nin Jesús, Príncep de Pau, per demanar-li d'ésser reconciliat amb la Santíssima Trinitat i amb la comunitat dels germans? Només quan l'Amor de Déu estigui en nosaltres en podrem ser testimonis, constructors i transmissors de la Pau Divina. En experimentar l’alliberament deIs nostres pecats per la Gracia de Déu, esdevindrem, també nosaltres, misericordiosos.

Maria no es va quedar aquest gran regal de Déu per fruir-ne Ella sola, sinó per donar-se totalment; agrair Déu els seus dons implica compartir-los. Per això quan ens consagrem a Ella ens porta de la mà i ens fa el camí planer per que arribem també nosaltres a ser lliures de l´esclavatge del pecat i plens en l´Amor. Tingueu un Sant i Bon Nadal amb Jesús, Maria i Josep!

1.-la concepció és l´instant mateix en el qual comença la vida humana, tot just s´han unit l´òvul i l´espermatozou per formar el zigot que s´uneix immediatament a l´ànima creada per Déu.

AI, SI ALGÚ HAGUÉS AVISAT QUE S´ACOSTAVA L´ONADA DEVASTADORA!

-

No és cristià abstenir-se d´ajudar les víctimes del sisme submarí del passat mes de desembre al sud-est d´Àsia. No és cristià pensar que això és cosa només dels Governs o dels altres. Tot sovint resulta molt més fàcil creure en Déu (com més llunyà millor) que sentir-nos i viure com a fills seus. Ser fill de Déu comporta tenir la mateixa escala de valors, el mateix voler i actuar que Ell (en la mesura de les nostres limitades possibilitats). El fet de tenir Déu com a Pare, implica que tots els altres són germans nostres. No és acceptable que a una família uns germans facin festa grossa o visquin en la frivolitat, mentre els altres pateixen tant (i això també al nostre mateix País). No és acceptable la frase de Caín: "Que potser sóc el guardià del meu germà?" (Gen. 4,9).
Tots podem ajudar, us suggereixo idees: primer de tot, pregar tant pels difunts com pels supervivents, així com per totes aquelles persones de les quals depenen les accions destinades a millorar les condicions de vida de les víctimes; pregar per què Déu mogui a la generositat a tots els cors de les persones, no només per aquesta emergència, sinó també per totes les necessitats de la Humanitat; oferir Misses en sufragi per les ànimes dels difunts, doncs sabem que la vida no s´acaba amb la mort; oferir també les indulgències plenàries que s´han concedit als actes d´adoració, etc. amb ocasió de l´Any de l´Eucaristia. Qui pugui, ajudar econòmicament, sabent que hi ha força institucions eclesials que treballen habitualment a la zona i ho distribuiran amb tota efectivitat.
Davant la ingent magnitud de la tragèdia i els terribles patiments que se´n deriven per un nombre tan gran de persones; davant les greus conseqüències que trigaran tant de temps en poder-se superar i, en molts casos seran ja irreversibles en aquesta vida; no podem deixar de pensar com hagués estat de bo que s´hagués avisat per endavant del tsunami i s´haguessin pogut prendre les mesures pertinents. Tant de bo tots haguessin pogut fugir com ho feren els elefants alertats pel seu sisè sentit. No vull aturar-me ara en els detalls de les responsabilitats, sinó dirigir l´atenció a un altre terreny. Hi ha al nostre món d´avui, al nostre costat mateix, una altra temible onada que s´acosta i que ja fa temps que està ofegant persones, destruint vides, sepultant les ànimes...es tracta d´aquesta onada de mentides que podríem resumir sota el nom de "cultura de la mort" perquè roba la vida a tot el que toca. Agafa desprevingudes a les persones que no estan moralment ben formades i, sobretot, que no es recolzen en la Roca ferma que és Jesús.
Ens diuen que l´avortament és "la interrupció de l´embaràs", quan en realitat és un crim, del qual en pateixen tots gravíssimes conseqüències després; però això no s´avisa. Per comptes d´ajudar a solucionar el problema de la dona que espera el fill, com seria el més normal, ens "venen" que el que s´ha de fer és eliminar el nen. Igualment, per comptes d´educar els mes joves per madurar la seva psico-afectivitat, se´ls vol condemnar a greus problemes posteriors, violant les etapes naturals del desenvolupament, que reserva la intimitat sexual al seu àmbit específic i exclusiu: el matrimoni. Se´ns explica el "sopar de duro" de que els nens en els inicis de la seva vida no ho són, sinó que són "preembrions" (la paraula se la inventen) i que se´ls pot utilitzar com objectes per experimentar, o per uns suposats tractaments mèdics, encara inexistents. En realitat aquests es poden arribar a assolir millor amb altres cèl.lules mare adultes (no extretes de embrions). S´enfosqueix tot amb paraules tècniques per tal que no es vegi clar l´evident: que mai serà lícit acabar amb la vida d´una persona (assassinar-la) per guarir, o intentar guarir un altre. Se´ns planteja com una bona obra, feta per compassió, arrabassar la vida a una persona que pateix greument; quan la veritable compassió, l´Amor, com tots sabem, consisteix en ajudar-la a viure, alleujant en el possible el seu patiment i solitud. No és mai lícit, per eliminar el patiment, eliminar a la persona que pateix, quin disbarat!. I així, un llarg etc. d´errors i ocultacións de la veritat.
Nosaltres sóm els que hem de donar la veu d´avís en aquest "tsunami espiritual", que vol convertit la nostra societat, i de fet ho està fent, en una espècie de casa dels horrors. S´estan substituint els sentiments i actituds humanes, per el pur profit mercantilista, i la utilització de les persones com a coses que es poden fer servir i després llençar-les.
Cal que despertem, cal que cadascú demani l´Esperit Sant què pot fer per evitar les conseqüències, que arribaran a ser catastròfiques, i ja ho estan sent, d´aquesta manipulació tan descarada de la veritat que ens estan exercint.
Hi havia una "tira" de la "Mafalda" (personatge de l´humorista Quino) a la qual es veia un ancià que mirava esparverat un jove vestit amb la moda "hippie" i deia: -"esto es el acabose", i la Mafalda li responia:-"no, esto es el continuose del empezose de ustedes". La indumentaria, que en si mateixa, no te res de dolent, només em serveix com a anècdota per il·lustrar la idea que us vull comunicar: de nosaltres depèn el futur de la nostra Humanitat, depèn de que nosaltres el posem en mans de Déu. Nosaltres sóm els sentinelles del demà (ens ho ha dit el Sant Pare). I Jesús ens repeteix moltíssimes vegades a l´Evangeli la necessitat d´estar alerta, oberts a la Voluntat, a l´Amor de Déu i a la seva acció en nosaltres en cada moment. Ens diu: "Feliç aquell servent que l´amo, quan arriba, troba que ho fa així!" (Mt. 24, 46).
En aquest any de la Immaculada, demanem a Maria que ens faci vetllar en l´Amor, com Ella ho féu tota la seva vida.

JORNADA MUNDIAL DE LA PAU. PERÒ... ÉS POSSIBLE LA PAU?

JORNADA MUNDIAL DE LA PAU. PERÒ... ÉS POSSIBLE LA PAU?

En aquestes dates, podrem tornar a veure les imatges de la connexió de “eurovisió” a les retransmissions religioses i musicals; i de nou, la coneguda bandera de la Unió Europea. En coneixem la història?

L´any 1955, la UE existia només sota la forma de la Comunitat Europea de l´acer i aplegava sis estats membres. El Consell d´Europa (un altre organisme que s´havia creat per defensar els drets humans i promoure la cultura europea) estava buscant un símbol. De entre 101 projectes, es va escollir l´actual: un cercle de dotze estrelles daurades sobre fons blau. El Consell d´Europa va esperonar altres institucions europees a adoptar la mateixa bandera i el Parlament Europeu l´acceptà l´any 1983. L´any 1985 els Caps d´Estat i el Govern de la UE la van adoptar com a emblema oficial. Totes les institucions europees la utilitzen des de l´any 1986. D´on va venir la idea? El seu dissenyador Arsène Heitz explicà: "M´han demanat que dissenyi la bandera de Europa. De sobte, m´ha sorgit la idea de posar les dotze estrelles de la Medalla Miraculosa de la rue du Bac (d´on n´estava llegint la història de les aparicions) sobre un fons blau, el color de la Verge Santa”. Se sap també que R.Schuman y K.Adenauer van pregar plegats a la catedral de Estrasburg davant la imatge de la Verge Immaculada, coronada amb dotze estrelles, abans de defensar  el projecte davant el  Consell d´Europa.

Ni les estrelles ni el blau de la bandera són pròpiament símbols religiosos, la qual cosa  respecta les consciències de tots els europeus. Així, quan Paul M. G. Lévy va haver d'explicar als Membres de la Comunitat Econòmica el sentit del disseny, va interpretar el nombre de les dotze estrelles, com "guarisme de plenitud", ja que als cinquanta no eren dotze ni els membres d'aquest Consell, ni els de la UE (per tant, el nombre d´estrelles no canvia amb les ampliacions de la UE). No obstant això, a l'ànima de Heitz havien estat presents les paraules de l'Apocalipsi: “Llavors aparegué en el cel un gran senyal prodigiós: una dona que tenia el sol per vestit, amb la lluna sota els peus, i duia al cap una corona de dotze estrelles” (Ap. 12,1). I, sense adonar-se´n potser, els delegats dels ministres europeus, van adoptar oficialment l'ensenya en la festa de la Senyora: el 8 de desembre de 1955. Moltes casualitats! Hi descobrirem fàcilment el somriure i l'afecte de La nostra Mare, la Reina d'Europa, Reina de la Pau disposada sempre a ajudar-nos.

El dia 1 de gener celebrarem la Jornada mundial de la Pau, i del 18 al 25 de gener la Setmana de Pregària per la Unitatd dels  Cristians, sota el lema:  "Crist, fonament únic de l´Església" (Cf.1 Cor 3:1-23). D´on vindrà la Pau, la Unitat a Europa, als cristians, a casa nostra, si cadascú diu la seva? La única Pau veritable vindrà de l´Esperit Sant ,doncs Ell és l´únic que sap on està la felicitat de tots. En Ell no hi caben egoismes ni partidismes, ni la opressió ni la injustícia. Demanem Maria, la seva Esposa, que ens obtingui els  dons de l´Esperit Sant. Ens cal la seva llum per actuar bé a la nostra vida, especialment els qui ens governen i ens pasturen. No els critiquem, demanem que l´Esperit Sant els il·lumini i condueixi sempre.

Una mare ha silenciat les baralles egoistes entre els Parlamentaris; tots ho hem vist, no li ha calgut cridar ni amenaçar, ens ha presentat el dolor del seu cor, un dolor que és una veritat: Jesús patint amb qui pateix. Una altra Mare ens presenta el Dolor pel seu Fill, que ha nascut a Betlem per morir per nosaltres. En aquest Any de la Immaculada que han convocat els bisbes espanyols, preguem i sentim amb aquesta Mare, Reina de la Pau; només Déu-Amor farà callar les guerres, totes les nostres guerres, des de la interior, fins a les internacionals.   Bon i Sant Any 2005 us dessitjo a tots!

QUAN LES AIGÜES PUGEN, HEM D´APRENDRE A NEDAR!

QUAN LES AIGUES PUGEN, HEM D´APRENDRE A NEDAR!
Un nen juganer bromejava amb un de més petitet: “A veure, quants dits tens en total a les dues mans?” “Deu”-deia l´altre-. I el grandet: “Doncs jo et demostraré que no: Deu, nou, vuit...(començà a comptar des del dit petit al gros de la mà esquerra) set i sis...oi? doncs, sis més cinc (que tens a l´altra mà) en fan onze. Tens onze dits, menut!”.
El petit es trencava el cap endebades per entendre-ho, doncs la seva intel·ligència encara no estava prou desenvolupada per descobrir l´argúcia.
L´aparent lògica de les coses pot dur a molts enganys i no podem abaixar la guàrdia. Vivim en una societat a la qual es mesclen estretament grans avenços en la sensibilitat de les persones per comprendre´s i estimar-se més bé, amb grans demagògies que promouen l´error i la degradació de l´ésser humà. Aquestes darreres tenen de vegades una aparença de bondat i veritat que és molt perillosa.
Prenc com a exemple la “tolerància”. Pot significar aquella actitud de respecte a les opinions d´altri; o permetre quelcom que no es té per lícit sense aprovar-ho expressament. És ben cert que grans dosis d´aquesta actitud són necessàries per a la convivència. En aquests casos el respecte exigeix que la tolerància sigui recíproca. Però també hi ha una accepció de la paraula, que consisteix en aquell acostumar-se a certes dosis de metzina o drogues sense percebre´n l´efecte. Ens podem acostumar a aquest verí que se´ns va inoculant a l´inconscient mitjançant pel·lícules, eslògans, cançons, etc., i perdre el discerniment. No tot el que sembla raonable o és emotiu, és bo. Les passions, o una consciència equivocada, també enceguen de vegades la raó i el sentiment. En ocasions la paraula “tolerància” s´utilitza com a màscara per aquella actitud que consistiria en dir: “fem un pacte: jo callo davant els teus egoismes i errors i així tu calles davant els meus, no fos cas que jo quedés en evidència o em compliqués la vida comprometent-me massa”
Nosaltres som cristians i no ens podem deixar endur pels mateixos criteris del materialisme o hedonisme de moda. El món natural, sense el Sobrenatural, es desnaturalitza. Hauríem de fer un especial esforç per formar-nos en la nostra Fe. Cadascú hauria de prendre com a responsabilitat pròpia la seva maduresa cristiana. Estudiar el que diuen el Magisteri de l´Església, el Catecisme, etc. Necessitem un ajut molt especial de Déu mitjançant els Sagraments, la pregària...Demanar a l´Esperit Sant que ens desenvolupi un “radar” interior que dispari el senyal d´alarma dintre nostre quan ens estiguin arribant criteris erronis.
Com a cristians, crec que hauríem de fer servir més sovint la paraula “Amor” que la paraula “tolerància”. L´Amor ensenya la veritat a qui no la coneix, desitja i procura la salut d´aquell que no la té; mostra a l´estimat allò que no està bé i l´acompanya per millorar. Això ho saben tots els pares i mares: moltes vegades un “no” és més valuós que un permís, una correcció a temps ajuda a la bona formació i felicitat futura. Però tota correcció s´ha de fer des de l´Amor, amb els ulls de Jesús que té un immens Amor pel pecador encara que no vol el pecat.
No podem deixar que se segueixin donant per bons errors i desordres tan grans com s´estàn escampant, i molt menys, deixar-nos encomanar d´aquest criteris equivocats; els cristians tenim respostes (no receptes ni eslògans) a les qüestions que la societat i les persones es plantegen. I sabem que només la Veritat ens farà lliures. Si callem ens farem còmplices de la mentida. Que Jesús, el Camí, la Veritat i la Vida ens doni les gràcies que necessitem per ser valents i encertats en aquests moments, tot per mans de Maria Santíssima .

ARA ÉS TEMPS DE RECOMENÇAR I SER TAN CLARS COM ELS INFANTS!

No sabria dir exactament el per què, però em feia gràcia aquell anunci emès per televisió al llarg del darrer estiu, per tal que prenguéssim consciència de la necessitat de no embrutar les platges. Es tractava del següent: un noi i una noia jeien a la platja tot prenent el sol. Llavors ell colgava una burilla de cigarret a la sorra i ella reaccionava molt contrariada: "-Però, què fas?". Quan ell, displicent, responia: "- Bah, la sorra s´ho empassa tot!", s´obria la sorra sota d´ell i se l´engolia sobtadament...Amb una demostració amb l´estil de reducció a l´absurd, l´anunci ens feia veure com és d´inadmissible l´excusa que posem de vegades per ser mandrosos, bruts i incívics. (Com s´ho ha d´empassar tot la sorra?)

No tractaré ara el tema de com embrutem injustificadament els llocs públics perquè és evident per a tots. Aquesta deixadesa em sembla, més aviat símptoma d ´un altre mal més pregon. Moltes vegades vivim com si hi hagués un espècie de “forat negre” moral al nostre costat que s´empassés tots els nostres actes i pensaments, bons i dolents.

Diem: "- De què serveix que jo sigui honrat, pacient, fidel, caritatiu...?" i també: "- Faig això i allò altre dolent però...qui ho ha de saber?, com me n´amago ningú ho veu!"

Un moment (i més d´un)de desànim el tenim tots, es tracta llavors de recuperar forces, no de rendir-se del tot; però quan la nostra és una actitud mantinguda d´autoengany crec que ens beneficiaria molt posar-hi remei.

Moltes persones veuen el que fem. En primer lloc, Déu ho veu tot; Ell està pendent de totes les nostres coses igual com una mare guaita amorosa cada gest del seu nen petit. Li agrada que fem coses bones i l´entristeix i ofèn que en fem de dolentes. Ho veuen també tots els Àngels i els Sants, en particular, el nostre Àngel de la Guarda. Tinguem per cert que el bé o el mal que farem influirà en tots els nostres germans, directament o indirecta, ja que tots formem part del mateix Cos.

Finalment, ho veiem nosaltres, que no és poc. Perquè la nostra consciència (il·luminada per Déu) ens ajuda a ser feliços, descobrint-nos la veritat sobre nosaltres mateixos. No és possible ser feliç fora de la Veritat. Si li fem cas, cada cop viurem una vida més neta, més recta i més plena d´Amor, a prop de Déu i dels germans. Si no, intentarem fer callar aquesta veu interior i cada cop ens serà més difícil. Haurem de viure sempre fugint de nosaltres mateixos i de qualsevol amistat veritable. Estarem sempre desassossegats i l´angoixa creixerà...Quines ganes de viure així! La solució la tenim tan a prop!

Demanem perdó del mal que hem fet, primer a Déu, i si cal, als altres, i tornem a començar! Déu sortirà corrents amb els braços oberts i ens perdonarà i oblidarà tot el mal que haguem pogut fer, per greu que sigui, un cop ens confessem i el sacerdot ens absolgui.

Són tan boniques les reconciliacions!: poder tornar a començar. Però després del perdó és millor, l´Amor és nou, molt més alegre i tendre.

Potser t´estàs delint per fer-ho però et manca valor o diligència, una empenteta...

Necessites Maria. Ella t´acompanyarà, et consolarà i t´obtindrà les forces. Tu demana-li, que Ella no et fallarà mai! Confessa´t millor avui que demà, i seràs molt més feliç, que al cap i a la fi és el que tots anhelem.

"VOSALTRES, ESTIGUEU ALERTA(...)" (LLc 21,34)

Quan el Maligne inaugurà el pla amb el que pretenia arruïnar el destí de felicitat que Déu tenia preparat per a la Humanitat, començà amb una mentida. Digué a Eva: “-Així, Déu us ha dit que no mengeu dels fruits de cap arbre del jardí?” (Gen 3, 3) . Com sabem, Déu no havia dit això, sinó: “-Pots menjar dels fruits de tots els arbres del jardí. Però no mengis del fruit de l´arbre del coneixement del bé i del mal, perquè el dia que en mengis, tingues per cert que moriràs.” (Gen 2, 18). Amb això, ja va començar a confondre a Eva, doncs la va agafar desprevinguda. Després continuà mentint, dient que el que Déu havia dit éra un engany, que el que passaria en menjar-ne éra que seriem igual com déus (Gen 3, 5).
L´estratègia diabòlica no ha variat en tots aquests anys: ens vol embolicar la ment, després la voluntat i el cor amb mentides, mitges veritats i calumnies a Déu i als que li són fidels.
Us poso un exemple: En quants anuncis, frases fetes, etc. trobem la idea de “caure en la temptació” com si fos una cosa bona, divertida, i l´única manera de treure quelcom agradable de la vida! Doncs l´engany és doble:
# En primer lloc, que de divertit i bo, no te res el fet de pecar o dur a terme les accions que proposa el Maligne; sempre suposen un gran patiment per algú y la nostra destrucció. Si mai dubtàvem d´això, pensem només en l´immens i horrible patiment que provocaren els atemptats de Madrid; i sobretot, en la dolorosísima Passió que Jesús va patir per salvar-nos del pecat. Tu i jo el vàrem escopir, fuetejar i crucificar també, amb els nostres actes dolents.
#En segon lloc, és uns gran mentida, i tristament bastant difosa entre els cristians, dir que Déu només vol que patim i que qualsevol cosa que ens agradi és pecat i, per això, l´hem de fer d´esquenes a Déu. Estiguem molt alerta amb això perquè és una mentida molt perillosa, equivalent a dir que Déu havia prohibit menjar fruites de qualsevol arbre.
No, Déu ha creat un món preciós i vol que en fruïm i siguem feliços. L´únic que vol evitar és que ens autodestruïm, tot fent-nos esclaus de les coses o de les persones. Perquè Ell sap que les coses o les criatures no poden omplir del tot el nostre cor, sinó que només Ell ho pot fer.
Déu vol que no caiguem en el desordre, sinó que conservem l´autèntica escala de valors en la qual Ell està el primer. Això ho vol perquè ens coneix perfectament, doncs ens ha creat com sóm, i sap que només així serem feliços.
Imaginem que el nostre fill petit vol menjar una galeta i, en comptes de demanar-nos-la amb confiança i senzillesa, ens roba els diners, es compra una capsa d´amagat i se l´empassa amb avidesa i desenfré, gairebé ofegant-se, amagat sota el llit. Això ens posaria molt tristos: primer perquè el nen es posaria malalt, també perquè mai no li hem negat menjar, ni tan sols alguna golafreria de tant en tant...És que no confia en el nostre Amor, en el nostre coneixement?
Doncs a Déu també li entristeix molt que ens deixem enganyar pel nostre Enemic i pensem que només d´esquenes a Ell podem tenir rés que ens agradi. Ell voldria que li demanéssim senzillament les coses i en gaudíssim agraïts d´elles quan ens les concedís.
Vetllem i preguem per no caure en la temptació: Déu no ens vol amargats, ni infeliços i tristos; ni tampoc esclaus dels enganys que ens destrueixen.
Per saber on està la veritat, hem d´estar sempre molt units de cor, en la pregària a Aquell que és la Veritat: Jesús, i a Maria que tendrament te cura de nosaltres.