ARA ÉS TEMPS DE RECOMENÇAR I SER TAN CLARS COM ELS INFANTS!

No sabria dir exactament el per què, però em feia gràcia aquell anunci emès per televisió al llarg del darrer estiu, per tal que prenguéssim consciència de la necessitat de no embrutar les platges. Es tractava del següent: un noi i una noia jeien a la platja tot prenent el sol. Llavors ell colgava una burilla de cigarret a la sorra i ella reaccionava molt contrariada: "-Però, què fas?". Quan ell, displicent, responia: "- Bah, la sorra s´ho empassa tot!", s´obria la sorra sota d´ell i se l´engolia sobtadament...Amb una demostració amb l´estil de reducció a l´absurd, l´anunci ens feia veure com és d´inadmissible l´excusa que posem de vegades per ser mandrosos, bruts i incívics. (Com s´ho ha d´empassar tot la sorra?)

No tractaré ara el tema de com embrutem injustificadament els llocs públics perquè és evident per a tots. Aquesta deixadesa em sembla, més aviat símptoma d ´un altre mal més pregon. Moltes vegades vivim com si hi hagués un espècie de “forat negre” moral al nostre costat que s´empassés tots els nostres actes i pensaments, bons i dolents.

Diem: "- De què serveix que jo sigui honrat, pacient, fidel, caritatiu...?" i també: "- Faig això i allò altre dolent però...qui ho ha de saber?, com me n´amago ningú ho veu!"

Un moment (i més d´un)de desànim el tenim tots, es tracta llavors de recuperar forces, no de rendir-se del tot; però quan la nostra és una actitud mantinguda d´autoengany crec que ens beneficiaria molt posar-hi remei.

Moltes persones veuen el que fem. En primer lloc, Déu ho veu tot; Ell està pendent de totes les nostres coses igual com una mare guaita amorosa cada gest del seu nen petit. Li agrada que fem coses bones i l´entristeix i ofèn que en fem de dolentes. Ho veuen també tots els Àngels i els Sants, en particular, el nostre Àngel de la Guarda. Tinguem per cert que el bé o el mal que farem influirà en tots els nostres germans, directament o indirecta, ja que tots formem part del mateix Cos.

Finalment, ho veiem nosaltres, que no és poc. Perquè la nostra consciència (il·luminada per Déu) ens ajuda a ser feliços, descobrint-nos la veritat sobre nosaltres mateixos. No és possible ser feliç fora de la Veritat. Si li fem cas, cada cop viurem una vida més neta, més recta i més plena d´Amor, a prop de Déu i dels germans. Si no, intentarem fer callar aquesta veu interior i cada cop ens serà més difícil. Haurem de viure sempre fugint de nosaltres mateixos i de qualsevol amistat veritable. Estarem sempre desassossegats i l´angoixa creixerà...Quines ganes de viure així! La solució la tenim tan a prop!

Demanem perdó del mal que hem fet, primer a Déu, i si cal, als altres, i tornem a començar! Déu sortirà corrents amb els braços oberts i ens perdonarà i oblidarà tot el mal que haguem pogut fer, per greu que sigui, un cop ens confessem i el sacerdot ens absolgui.

Són tan boniques les reconciliacions!: poder tornar a començar. Però després del perdó és millor, l´Amor és nou, molt més alegre i tendre.

Potser t´estàs delint per fer-ho però et manca valor o diligència, una empenteta...

Necessites Maria. Ella t´acompanyarà, et consolarà i t´obtindrà les forces. Tu demana-li, que Ella no et fallarà mai! Confessa´t millor avui que demà, i seràs molt més feliç, que al cap i a la fi és el que tots anhelem.