"CANTEU AL SENYOR UN CÀNTIC NOU, CANTEU AL SENYOR ARREU DE LA TERRA" (Sal 96, 1)

No us heu trobat mai que voleu recordar una melodia i no hi ha manera que us vingui a la memòria? A mi em passa molt sovint. Però si es tracta d´una cançó que realment havia conegut, jo diria que sempre m´acaba sonant interiorment, com si ho fes d´una manera espontània, encara que sigui al cap d´unes hores. Molt altrament esdevé amb la lletra. Si fa molt que no canto la peça, ui! o bé no la recordo gens, o bé la tinc desfigurada, canviant paraules o l´ordre de les frases.

Hi ha un misteri en la música, és com una flaire suau que tot ho penetra. Té com una porta privilegiada d´accés al nostre cor, als sentiments, les emocions i, de vegades, fa evocar moltes coses. Sovint se´ns enganxa una tonada que hem sentit de passada i no sabem ni per què.

Se´m representa la vida com una cançó. La lletra serien les activitats, la professió, els detalls que esdevenen en el temps...La melodia, el cor que hi posem en allò que fem; i tindria la sonoritat d´allà on el posem, el cor, quan fem les coses. Si en viure no hi posem el cor, la nostra vida serà una lletra sense cançó, com sense aroma. I, quan parlo de posar el cor, no em refereixo a uns sentiments més o menys superficials, o l´emoció que passa, sinó a l´Amor. Aquest Amor és un acte de la voluntat i de l´`anima, no sempre va acompanyat d´emocions agradables o de "campanetes" i "llumetes".

Si, a la nostra vida, dirigim el cor només a les coses materials o al nostre egoisme, la música serà d´aquelles tan carrinclones i pesades que al cap de dos minuts no hi ha qui les aguanti. És que no semblarà ni música, més aviat soroll.

Però si fem les coses per Amor a Déu, i en Ell, per Amor als altres, la nostra música serà d´aquelles que dóna bo d´escoltar i ballar, d´aquelles que un taral·leja constantment perquè fan molta companyia i amanyaguen l´ànima.

Si cadascú encertava de debò amb la seva melodia passaria aquell miracle preciós que s´anomena harmonia: tot el conjunt de veus que, escoltades simultàniament, són molt més que la suma de totes elles.

Però costa força d´afinar la pròpia melodia, costa de trobar-la interiorment per cantar-la amb tots els harmònics i la sonoritat que calen. És necessària tota una dedicació d´escoltar internament les veus dels altres (dels que no desafinen, és clar) i escoltar i practicar interiorment moltes vegades la pròpia partitura. Cal PREGAR, dit en una paraula.

Pregar amb tot el cor, amb el fons de l´ànima, jo ho definiria, d´alguna manera, com posar-se davant Déu, en silenci, amb tota l´atenció per escoltar i aprendre d´Ell la nostra melodia, la que Ell vol que hi posem a la nostra vida...Cal afinar cada cop més l´oïda per sentir la seva veu, que així fa ressonar al nostre cor, la seva CANÇÓ D´AMOR.

Trobo que també estaria molt bé recuperar el costum tan perdut de cantar. Cantar mentre fem les feines de la llar, cantar amb els fills, a les reunions familiars o d´amics, cantar a la dutxa, si voleu...I pregar tot cantant, que ja ho deia Sant Agustí: "qui canta, prega dues vegades".

És trist un indret on no se senten els refilets dels ocells, no és un bon senyal. Molt més trist una societat on no se sent cantar. I si no hi ha la cançó interior, la de l´Amor amb que es fan les coses, no és només trista, sinó que és totalment buida.

Qui pot dubtar que Maria serà la nostra millor "Mestra de cant"!. Fem exercicis amb Ella, entonant en la seva companyia el bell Càntic del Magníficat.