DUC IN ALTUM! Ja que Tu ho dius, calaré les xarxes. (Llc. 5, 4-6)

CURS 2004 - 2005

Thursday, March 03, 2005

DONCS JO, SI VAIG MAR ENDINS SENSE BARCA...M´ENFONSO


Posted by Hello

És gairebé impossible viure al nostre país i no estar amarat dels constants elogis que fan els medis de comunicació de “Mar Adentro”, darrera pel•lícula del director Alejandro Amenábar. Es tracta d´una emotiva apologia del que ja s´ha fet un costum anomenar, erròniament, eutanàsia (bona mort), feta sota el pretext de presentar la biografia del senyor Ramon Sampedro.
“El testimoni d´un home que va cercar la llibertat a través de la mort,” és com formulen els autors la tesi de “Mar Adentro”. L´argument és el següent: Ramon duu trenta anys, tetraplègic, postrat al llit. Segons ell, la seva única finestra al món és la de la seva habitació, de cara al mar, doncs un accident en capbussar-s´hi, el va deixar amb una greu lesió medul•lar. La seva família té cura d´ell. Des del moment del tràgic esdeveniment, el seu únic desig és acabar amb la seva vida; segons ell, “morir dignament” (com si la resta de les morts, les no induïdes, no fossin molt més dignes! o com si viure amb una malaltia o invalidesa no fos indiscutiblement digne!). Amb la seva captivadora personalitat, mira de guanyar per la seva causa a les dues dones que el visiten sovint. Erròniament creu que “només la persona que se l´estimi de debò, l´ajudarà a fer realitat aquest darrer viatge” (suïcidar-se).
No estic gens segura que el senyor Ramon Sampedro estigui gaire content en veure, des de l´altre món, fins a quin punt alguns treuen profit econòmic, polític i de glòria personal, del seu terrible patiment. No he vist la pel•lícula, no m´ho permeten ni la salut ni l´economia; però, encara que pogués, no ho faria, ni recomanaria a ningú que ho fes, especialment a un cristià. Els cristians hem de tenir molt en compte que, pel Baptisme, sóm consagrats a Déu; així, en consciència, hem d´escollir només allò que ens hi acosta, i rebutjar de fer (veure, llegir, sentir...) allò que ens en allunya, fa perillar la nostra Fe, o senzillament ens és inútil per assolir la nostra fita: la santedat. La influència d´aquesta pel•lícula és moralment perillosa perquè amb la gran càrrega emotiva del drama personal del protagonista, ens fa abaixar les defenses per adoctrinar-nos amb idees molt equivocades.
En primer lloc hem de tenir en compte que hom barreja molts conceptes. El cas d´en Ramon Sampedro és realment insòlit. Ell no va voler mai desplaçar-se amb una cadira de rodes, per tal d´adquirir una certa autonomia, que és un dels béns més preuats per a qualsevol que pateix una limitació física important. No el motivaven gens les perspectives de fer avenços en la seva mobilitat. Probablement perquè el primer problema al qual es va haver d´enfrontar, va ser la dificultat de superar el trauma del seu accident. Per sobreviure emocionalment, es va aferrar a aquesta idea fixa de llevar-se la vida, i no va trobar altres camins...Per què dic això? És que goso jutjar-lo? Molt al contrari, em faig perfectament el càrrec de fins a quin punt el fet de veure la vida trencada tot just encetada la joventut, i patir-ne les conseqüències, dia a dia, minut a minut, pot esgotar les forces psicològiques i emocionals de qualsevol. Tota la meva simpatia pel Ramon, tota la meva admiració envers ell, per com va arribar a aprendre a escriure amb la boca, etc.; tota la meva companyonia per tots els seus esforços per dur endavant la vida en condicions tan dures... al llarg de trenta anys!
Això no obstant, crec que en la seva orientació vital es va equivocar. No el podem prendre com a model per admirar e imitar. En la seva tenacitat per aconseguir suïcidar-se no el podem considerar un lluitador; més aviat l´hem de compadir i pregar per tal que Déu, en la seva infinita Misericòrdia, sempre sabedor de les nostres febleses, i de que potser no éra del tot lliure psicològicament, no li tingui en compte el seu suïcidi.
Tampoc és el seu el cas d´una persona que pateix una malaltia incurable en fase terminal, amb grans dolors i complicacions. Però ni en aquest darrer cas seria lícit el suïcidi ni l´homicidi, doncs l´unic Senyor de la vida és Déu. La situació d´en Ramon Sampedro s´assembla més a la de qualsevol que es vol morir perquè les circumstàncies en les quals li ha tocat viure li semblen insofribles; per un altre podria ser la pobresa, la guerra, la pèrdua d´éssers molt estimats, la frustració d´una vocació...
Certament, hi han situacions vitals que l´home no és capaç de suportar sol. Però des que Jesús es va encarnar i “va portar les nostres febleses i prengué damunt seu les nostres malalties”(Is 53, 4), ja no hi han situacions absolutament desesperades, doncs Ell ens ha promès: “Déu és fidel i no permetrà que sigueu temptats per damunt de les vostres forces. I, juntament amb la prova, us donarà el mitjà de sortir-ne i poder-la suportar.”(1Cor 10, 13). “I havent passat Ell mateix la prova del sofriment, ara pot ajudar els qui són provats” (He 2, 18).
Tots ens dirigim mar endins, tots hem de morir. Però no totes les maneres de morir duen a la mateixa fita. No podrem entrar a la Benaurança Eterna si no hem carregat la nostra creu en unió amb Crist i, amb Ell, en obediència a la Voluntat el Pare. Si un avança mar endins sense saber nedar, s´ofegarà. Encara que un sigui dels que se senten forts, sans i rics, encara que un sàpiga nedar, s´esgotarà i acabarà ofegant-se igualment. Perquè només Jesús ha vençut la mort, només Ell amb la seva Passió i Resurrecció ens ha obert les portes de la Vida Immortal, de la llibertat que somniava en Ramon Sampedro. Nosaltres, fent la nostra, si amb orgull obrem d´esquenes a Déu, no sóm capaços d´arribar sols a bon port. Només s´hi arriba quan un va mar endins en vaixell, si un rema mar endins a la Barca que Jesús condueix. Això és el que el Sant Pare ens va aconsellar en començar el nou mil•leni: remar mar endins: “Simó li respongué: -Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem agafat res; però JA QUE TU HO DIUS, calaré les xarxes. "Ho feren així, i van arreplegar tant i tant de peix que les xarxes se´ls esquinçaven.”(Llc 5, 4-6). Només fent el que diu Jesús, seguint humilment les petjades d´Aquell que ens estima de debò i és la Veritat, veurem miracles a la nostra vida; allà on tot semblava acabat, vencerà l´Amor. No es tracta de patir la vida amb estoicisme sinó deixar que sigui l´Esperit Sant amb el seu poder d´Amor qui la visqui en nosaltres. El dilema és, en definitiva: volem confiar en Déu, o no?
Qui s´hagués estimat Ramon Sampedro de debò l´hagués ajudat a trobar el camí del vaixell que duu a bon port; no l´hagués ajudat a morir abans d´hora, sinó a viure (com tants varen fer durant molt de temps, efectivament). Fer morir a un moribund o invàlid, encara que ell així ho demani, no és compassió, ni molt menys Amor. Amor és acompanyar-lo patint i estimant amb ell (com-patint); això és veritablement digne i dóna dignitat. No podem anomenar AMOR a qualsevol cosa, AMOR és una paraula Sagrada doncs Déu és AMOR.
Aclarim, però, que tant les cures pal•liatives com la ortotanàsia (deixar morir al seu temps, sense acarnissament terapèutic) sí són moralment correctes, encara que no ho siguin ni el suïcidi ni l´homicidi.
“Mar Adentro” sembla ser, doncs, una obra d´art al servei d´una mala causa. El seu protagonista em sembla més digne de pregàries i compassió, que d´emulació. Jo m´estimo més seguir l´exemple de Jesús, i dels molts que, amb Ell, han triat el camí de la Vida i de la veritable llibertat.
Demano doncs a Maria Santíssima, exemple de confiança en Déu, que ens faci a tots capaços de viure camins de Vida i no de mort i destrucció. I a Sant Josep, patró de l´autèntica bona mort, que ens la obtingui, arribat el moment.

¿VOLS CANTAR DES DEL DOLOR? (click aquí)

0 Comments:

Post a Comment

<< Home

Posted by Hello

Posted by Hello