QUI DIU LA GENT QUE SÓC, JO? (Mc 8, 27-30; Lc 9, 18-21)

Un dia Jesús va fer això que avui anomenaríem un “sondeig d´opinió” dels diferents corrents populars , prenent com a portaveus als seus deixebles (podeu llegir l´episodi complert a Mt 16, 13-20). Va preguntar-los qui deia la gent que éra Ell. Ells respongueren que uns deien que Joan el Baptista, d´altres Elies; d´altres Jeremies o algun dels profetes...,li van estalviar les opinions dels que deien que era Belzebul o súbdit seu (Cf. Mc 3, 22), perquè es donava per entès que preguntava en referència als que el seguien. Llavors, en demanar-los què en pensaven ells, Pere va parlar en nom dels dotze: “Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.”
Què va fer llavors Jesús? Fer recompte dels vots per donar la raó a la majoria? O a la minoria? O als més poderosos? Vegem-ho:
Llavors Jesús li va dir: “Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t´ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del Cel!”. És a dir, que Jesús ens va ensenyar que les coses no es tornen veritat o mentida perquè les digui la majoria. La veritat no es fabrica per consens, sinó que existeix prèviament, Déu és la Veritat, i un la pot trobar o no. De fet tots els homes tenen el deure moral de buscar-la segons les seves possibilitats.
Davant la confessió de Pere, Jesús respongué: “I Jo et dic que tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les forces del reialme de la mort no la podran dominar. Et donaré les claus del Regne del Cel; tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al Cel i tot el que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al Cel.” Així doncs, Déu s´ha compromès amb Pere, i amb els seus successors, a mostrar-li la veritat i li ha donat l´autoritat d´ensenyar-la. Aquesta infal·libilitat del Papa en matèria de Fe no depèn de les seves virtuts personals, sinó de la Fidelitat incommovible de Déu. Recordem que Pere havia negat Nostre Senyor durant la Passió, després es va penedir humilment i amb Amor, i Ell el va perdonar i restaurar...Pere i els Papes posteriors són de naturalesa pecadora com sóm tots, però la Paraula donada per Déu és la seguretat de l´Església. La Fe que Ella ens transmet ens permet distingir entre el que és veritable i el que és fals, més enllà dels sempre canviants corrents de pensament del món.
La raó no s´oposa a la Fe i la Veritat. Molt al contrari quan la raó s´utilitza rectament, quan té en compte tota la realitat (visible i invisible), material i espiritual, és la seva millor amiga. Però de vegades s´anomena raó al que és pura tecnologia, privada d´humanitat; o al pur utilitarisme, sense tenir en compte el Bé i el Mal, i això és un error. Les conclusions que traurà llavors seran equivocades, doncs li falten imprescindibles elements de judici.
Quan es volen imposar conductes o lleis basades en aquestes conclusions errònies, el cristià té el deure moral d´estar en contra. Seguir-les no seria tolerància sinó pactar amb la mentida i, per tant, col·laborar amb un mal social. Aquest deure de consciència de no cooperar amb lleis dolentes, és un deure greu, sobretot en qüestions molt immorals, i ja ens el van ensenyar els Apòstols quan els van prohibir predicar en el Nom de Jesús: “Cal obeir Déu abans que els homes”( Ac 4, 19; 5, 29). En canvi, quan les lleis no són dolentes, el cristià les ha de seguir i també Jesús ens ho va ensenyar en pagar el tribut (Mt 17, 24-27).
La Veritat no s´imposa per la força, sinó pel testimoni de vida i per l´Amor.
Quin goig si tots visquéssim en la Veritat! Demanem al Cor de Jesús (al qual es dedica tradicionalment el mes de juny) i al de Maria, que siguin el recer de tots els homes i ens protegeixin del error, de l´engany i de la manca d´Amor.