ÉS QUE NO TINC TEMPS!

Quantes vegades hem utilitzat aquesta expressió! No obstant això, en sentit literal no és certa: tenim exactament 24 hores al dia durant tots els dies de la nostra vida. El que volem expressar és que no disposem del temps necessari per a això o allò altre. Certament, el temps de la nostra vida és un do limitat, només abasta un nombre d'hores i anys comptats. En ser un do sagrat que Déu ens ha concedit per tal que li donem un bon ús, és molt important decidir com emprar-lo. Una de les primeres coses que hem d'assumir és que no podem arribar a tot; una certa diligència i interès per ampliar les nostres activitats és bona, però sempre ensopegarem amb aquesta realitat: hem de renunciar a algunes coses. Exercitar-nos en l'aprofitament del temps, ens durà a no malbaratar-lo, delegar en uns altres quan això sigui convenient, i tot un seguit d'habilitats pràctiques que poden ajudar-nos molt, però no serà aquest el tema en el qual ens centrarem avui.
La necessitat de seleccionar de quines me n´ocuparé i de quines no, m'obliga a tenir una escala de valors per a establir prioritats. Pensem que la finalitat de la nostra vida és servir, honorar i estimar Déu i, en Ell, als germans. En definitiva estimar i complir la seva Voluntat. Així doncs se´ns mostra com a imprescindible dur a l'oració, preguntar-li a Déu, si Ell desitja o no que fem això o allò, en planificar el dia, i també moltes vegades al llarg de la jornada davant els dubtes.
No obstant això, crec que el concepte d'aprofitament del temps no consisteix tant en un càlcul i execució òptims d'una rendibilització de cada minut per a arribar a la màxima eficàcia o productivitat, com a viure realment cada minut del dia. Només vivim quan estimem, doncs per a això hem estat creats. Només ens realitzem quan ens anem apropant a la nostra identitat veritable i aquesta és l'Amor, ja que hem estat creats a imatge i semblança de Déu i Déu és Amor. Quantes vegades vivim com alienats, esclaus de les coses, repetint interiorment “no tinc temps, no tinc temps...”, sense estar interiorment presents en el que estem!...ens endinsem en una inèrcia per la qual actuem més com a autòmats que com a persones. Així ens perdem el més important de la vida: Déu ens surt a l´encontre en nombrosos petits detalls de cada dia. Sumits en el vertigen, no podem escoltar la seva veu en el nostre interior o en la persona del germà.
Si mai de dediquem temps al nostre cònjuge, fills, amics, amb l'excusa que “no tenim temps”, aviat veuran que en la nostra escala de prioritats no estan molt al davant i s'aniran allunyant, buscant potser, qui sí els vulgui dedicar una estoneta; s'obriran abismes que després seran difícils de reparar. És cert, de vegades les circumstàncies són crítiques i no hi ha honestament un minut lliure...però costa poc un somriure amable, una petita carícia i una pregària feta per l'ésser estimat si el duem al cor.
I què dir de la famosa frase: “és que no tinc temps per a pregar”? Si mai no trobo un moment per a estar en intimitat i diàleg amb Aquell que més m'estima, amb Qui m'ha regalat tots els meus milions de minuts...no ens enganyem: serà que no és Ell qui mou la meva vida, les meves accions! No dec estimar-lo tant!
En tot aquest assumpte, la clau està en la sinceritat interior i en la recta voluntat; també aquí és molt fàcil una petita frase d'afecte, un encomanar a tots els que s´esperen amb nosaltres en un embús de tràfic, un oferir les meves activitats al Senyor per aquesta o aquella persona que necessita de les meves pregàries... En definitiva, que l'Amor vagi omplint la nostra jornada sense desatendre per això les nostres obligacions; tot consisteix més en un canvi del cor que de l'exterior.
Demanem al Senyor dels minuts i de les hores , per intercessió de Maria: Il·lumina'm per a ordenar serenament el meu temps a fi d´estimar-te i servir-te millor!