EL MINISTERI PETRÍ NO ÉS UN EXERCICI DE PODER, SINÓ D´AMOR

“El meu veritable programa de govern és no fer la meva voluntat, no seguir les meves pròpies idees, sinó posar-me, juntament amb tota l´Església, a l´escolta de la paraula i de la voluntat del Senyor i deixar-me conduir per Ell, de manera que sigui Ell mateix qui condueixi l´Església en aquesta hora de la nostra història.”
El Papa Benet XVI pronunciava aquestes paraules a l´homilia de la Missa d´inici del Ministeri Petrí del Bisbe de Roma (inici oficial del Pontificat).
I, a la Missa de presa de possessió de la Càtedra com a Bisbe de Roma, a la Basílica de Sant Joan de Laterà, deia: “El poder atorgat per Crist a Pere i als seus successors és, en sentit absolut, un mandat a servir. La potestat d´ensenyar, a l´Església, comporta un compromís al servei de l´obediència a la fe. El Papa no és un sobirà absolut, el pensament i la voluntat del qual són llei. Al contrari, el ministeri del Papa és garantia de l´obediència a Crist i a la seva Paraula. (...) D´aquesta manera, el seu poder no està per sobre, sinó que està al servei de la Paraula de Déu, i sobre ell, pesa la responsabilitat de fer que aquesta Paraula segueixi fent-se present en la seva grandesa i ressonant en la seva puresa, de manera que no es faci miques amb els continus canvis de les modes.”
Déu és la Veritat i se´ns ha revelat, mitjançant l´Encarnació, en Jesucrist. Ell s´ha fet Espòs de l´Església, comprometent-se de no abandonar-la mai (Cf.Mt. 28, 20) i que les forces del reialme de la mort no la podran dominar (Mt. 16, 18). Els catòlics, membres d´aquesta Esposa de Crist (Ap.19, 7), tenim, doncs una gran responsabilitat: custodiar i transmetre a tots els homes aquest tresor que ens ha estat confiat (la nostra Fe). Nosaltres no som els amos d´aquesta Veritat de manera que la puguem modificar al nostre gust per caure més simpàtics o ser més populars. Tampoc podem sentir-nos superiors als altres per haver estat agraciats amb la pertinença a l´Església. No, no en som propietaris, sinó servidors. Així doncs hem d´aprofondir cada cop més en el seu coneixement i vivència, i mirar de no adulterar-la amb les nostres pròpies idees que volen rebaixar-la i aigualir-la pel nostre interès personal.
La persona que te un tracte assidu, real i vital amb Déu, va descobrint la seva pròpia veritat, l´estat del seu cor i la seva vida en contrastar-la amb Jesús, que és l´únic que ha donat plenitud a l´ésser humà. En aquesta relació autèntica, se´ns va fent palesa la nostra gran pobresa, la nostra misèria davant la Perfecta Bellesa i Riquesa infinita de Déu. La constatem moltes vegades, fins i tot davant les situacions quotidianes, les altres persones... Davant aquest gran contrast entre el que som i el que hauríem de ser, ens pot envair la temptació de voler construir Déu a imatge nostra i no a l´inrevés. Com Adam va fer en experimentar la seva nuesa i el pecat pesant a la consciència, volem amagar-nos de Déu (Cf. Gen. 3, 10). I aquí és on comença el nostre fracàs; cadascú segons la seva “creativitat” personal genera excuses, mentides, vicis, odis...
El secret per sortir d´aquesta xarxa que ens embolica, és conèixer la infinita Misericòrdia de Déu i com ens estima. Ell no ha vingut per jutjar-nos sinó per salvar-nos; per enriquir-nos amb les seves pròpies riqueses i esborrar els nostres pecats, per vèncer el mal amb el seu Amor.
Que Déu sigui misericordiós, no significa que ens digui que tot ho fem bé, que no hi ha pecat, que és indiferent el bé del mal; això seria ser mentider, cec, o babau, no misericordiós. Vol dir que si li presentem les nostres misèries i li obrim les nostres ferides, Ell ens les guarirà amb infinit Amor i tendresa. Vol dir que el seu Esperit Sant té el poder de fer miracles, de fer-nos canviar a una vida nova, lliure, segons el voler de Déu, per retornar-nos la nostra autèntica identitat. Déu pot i vol fer-nos feliços si li obrim les portes del cor!
Per fer aquest pas ens cal humilitat. Demanem a Déu per mans de Maria: “Senyor, fes-nos humils per poder posar la nostra veritat a les teves mans i ser dòcils al teu Esperit de Vida”.
Quan començo a pensar que les veritats que l´Església ensenya són opinables o que, en realitat, el concepte de bé o mal és relatiu a la subjectivitat de cadascú, hauré de tenir sospites que la supèrbia m´està temptant de creure que sóc amo de la Veritat i no el seu servidor.
Qui s´ha posat en camí de conversió, qui ha entrat en la Voluntat de Déu, veu clarament que no dir la veritat al germà és no estimar-lo, que si no li diu el que està bé i el que està malament (no segons el propi criteri, sinó de la Veritat revelada del qual l´Església n´és custodia) l´està estafant. Igualment veurà que la Veritat no s´imposa sinó que es proposa amb respecte i amor. Sobretot es fa atraient amb l´exemple quan es viu.
Qui se sent servidor de la Paraula sap que ningú no pot menysprear ningú, doncs tots som ovelles perdudes en el desert que no podem retrobar el camí si no és per Crist, el Bon Pastor que ha donat la seva vida per rescatar-nos (Cf. Jn. 10, 11), com ens recordava el Papa a la seva homilia d´inici del Pontificat.
Qui ha comprovat les meravelles que l´Esperit Sant pot obrar en aixecar del fang les ànimes, les meravelles de l´Amor de Déu que es comunica pels Sagraments i la pregària, no podrà dir mai a un germà que no pot canviar, que si ell és així, no hi ha res a fer...Això fóra tancar-li les portes a un gran tresor: la gran Misericòrdia de Déu. Per Ell no hi ha misèria prou gran per no ser com gota d´aigua que es dissol enmig de l´oceà de les seves riqueses.
Qui coneix la joia i el poder de l´abraçada de Déu al Sagrament de la Reconciliació, no pot sinó cridar a tots: “Creieu, proveu...i veureu!”

Dono moltes gràcies a Déu pel do que ens ha fet en procurar-nos un Pastor, un Papa humil i ple d´amor a Déu i als homes. Un Papa que vol fer la Voluntat de Déu que és la millor garantia d´actuació.
Vull ser una bona filla d´aquest Pare Sant fent el que ell ens ha demanat a tots:
“Estimats amics, en aquest moment només puc dir: pregueu per mi, per tal que aprengui a estimar cada cop més al Senyor. Pregueu per mi per tal que aprengui a estimar cada cop més el seu ramat, a vosaltres, a la Santa Església, a cadascun de vosaltres, tant personalment com comunitària. Pregueu per mi, per tal que, per por, no fugi davant dels llops. Preguem els uns pels altres per tal que sigui el Senyor qui ens porti i nosaltres aprenguem a portar-nos els uns als altres.”