ÉS QUE NO TINC TEMPS!

Quantes vegades hem utilitzat aquesta expressió! No obstant això, en sentit literal no és certa: tenim exactament 24 hores al dia durant tots els dies de la nostra vida. El que volem expressar és que no disposem del temps necessari per a això o allò altre. Certament, el temps de la nostra vida és un do limitat, només abasta un nombre d'hores i anys comptats. En ser un do sagrat que Déu ens ha concedit per tal que li donem un bon ús, és molt important decidir com emprar-lo. Una de les primeres coses que hem d'assumir és que no podem arribar a tot; una certa diligència i interès per ampliar les nostres activitats és bona, però sempre ensopegarem amb aquesta realitat: hem de renunciar a algunes coses. Exercitar-nos en l'aprofitament del temps, ens durà a no malbaratar-lo, delegar en uns altres quan això sigui convenient, i tot un seguit d'habilitats pràctiques que poden ajudar-nos molt, però no serà aquest el tema en el qual ens centrarem avui.
La necessitat de seleccionar de quines me n´ocuparé i de quines no, m'obliga a tenir una escala de valors per a establir prioritats. Pensem que la finalitat de la nostra vida és servir, honorar i estimar Déu i, en Ell, als germans. En definitiva estimar i complir la seva Voluntat. Així doncs se´ns mostra com a imprescindible dur a l'oració, preguntar-li a Déu, si Ell desitja o no que fem això o allò, en planificar el dia, i també moltes vegades al llarg de la jornada davant els dubtes.
No obstant això, crec que el concepte d'aprofitament del temps no consisteix tant en un càlcul i execució òptims d'una rendibilització de cada minut per a arribar a la màxima eficàcia o productivitat, com a viure realment cada minut del dia. Només vivim quan estimem, doncs per a això hem estat creats. Només ens realitzem quan ens anem apropant a la nostra identitat veritable i aquesta és l'Amor, ja que hem estat creats a imatge i semblança de Déu i Déu és Amor. Quantes vegades vivim com alienats, esclaus de les coses, repetint interiorment “no tinc temps, no tinc temps...”, sense estar interiorment presents en el que estem!...ens endinsem en una inèrcia per la qual actuem més com a autòmats que com a persones. Així ens perdem el més important de la vida: Déu ens surt a l´encontre en nombrosos petits detalls de cada dia. Sumits en el vertigen, no podem escoltar la seva veu en el nostre interior o en la persona del germà.
Si mai de dediquem temps al nostre cònjuge, fills, amics, amb l'excusa que “no tenim temps”, aviat veuran que en la nostra escala de prioritats no estan molt al davant i s'aniran allunyant, buscant potser, qui sí els vulgui dedicar una estoneta; s'obriran abismes que després seran difícils de reparar. És cert, de vegades les circumstàncies són crítiques i no hi ha honestament un minut lliure...però costa poc un somriure amable, una petita carícia i una pregària feta per l'ésser estimat si el duem al cor.
I què dir de la famosa frase: “és que no tinc temps per a pregar”? Si mai no trobo un moment per a estar en intimitat i diàleg amb Aquell que més m'estima, amb Qui m'ha regalat tots els meus milions de minuts...no ens enganyem: serà que no és Ell qui mou la meva vida, les meves accions! No dec estimar-lo tant!
En tot aquest assumpte, la clau està en la sinceritat interior i en la recta voluntat; també aquí és molt fàcil una petita frase d'afecte, un encomanar a tots els que s´esperen amb nosaltres en un embús de tràfic, un oferir les meves activitats al Senyor per aquesta o aquella persona que necessita de les meves pregàries... En definitiva, que l'Amor vagi omplint la nostra jornada sense desatendre per això les nostres obligacions; tot consisteix més en un canvi del cor que de l'exterior.
Demanem al Senyor dels minuts i de les hores , per intercessió de Maria: Il·lumina'm per a ordenar serenament el meu temps a fi d´estimar-te i servir-te millor!

QUI DIU LA GENT QUE SÓC, JO? (Mc 8, 27-30; Lc 9, 18-21)

Un dia Jesús va fer això que avui anomenaríem un “sondeig d´opinió” dels diferents corrents populars , prenent com a portaveus als seus deixebles (podeu llegir l´episodi complert a Mt 16, 13-20). Va preguntar-los qui deia la gent que éra Ell. Ells respongueren que uns deien que Joan el Baptista, d´altres Elies; d´altres Jeremies o algun dels profetes...,li van estalviar les opinions dels que deien que era Belzebul o súbdit seu (Cf. Mc 3, 22), perquè es donava per entès que preguntava en referència als que el seguien. Llavors, en demanar-los què en pensaven ells, Pere va parlar en nom dels dotze: “Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.”
Què va fer llavors Jesús? Fer recompte dels vots per donar la raó a la majoria? O a la minoria? O als més poderosos? Vegem-ho:
Llavors Jesús li va dir: “Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t´ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del Cel!”. És a dir, que Jesús ens va ensenyar que les coses no es tornen veritat o mentida perquè les digui la majoria. La veritat no es fabrica per consens, sinó que existeix prèviament, Déu és la Veritat, i un la pot trobar o no. De fet tots els homes tenen el deure moral de buscar-la segons les seves possibilitats.
Davant la confessió de Pere, Jesús respongué: “I Jo et dic que tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les forces del reialme de la mort no la podran dominar. Et donaré les claus del Regne del Cel; tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al Cel i tot el que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al Cel.” Així doncs, Déu s´ha compromès amb Pere, i amb els seus successors, a mostrar-li la veritat i li ha donat l´autoritat d´ensenyar-la. Aquesta infal·libilitat del Papa en matèria de Fe no depèn de les seves virtuts personals, sinó de la Fidelitat incommovible de Déu. Recordem que Pere havia negat Nostre Senyor durant la Passió, després es va penedir humilment i amb Amor, i Ell el va perdonar i restaurar...Pere i els Papes posteriors són de naturalesa pecadora com sóm tots, però la Paraula donada per Déu és la seguretat de l´Església. La Fe que Ella ens transmet ens permet distingir entre el que és veritable i el que és fals, més enllà dels sempre canviants corrents de pensament del món.
La raó no s´oposa a la Fe i la Veritat. Molt al contrari quan la raó s´utilitza rectament, quan té en compte tota la realitat (visible i invisible), material i espiritual, és la seva millor amiga. Però de vegades s´anomena raó al que és pura tecnologia, privada d´humanitat; o al pur utilitarisme, sense tenir en compte el Bé i el Mal, i això és un error. Les conclusions que traurà llavors seran equivocades, doncs li falten imprescindibles elements de judici.
Quan es volen imposar conductes o lleis basades en aquestes conclusions errònies, el cristià té el deure moral d´estar en contra. Seguir-les no seria tolerància sinó pactar amb la mentida i, per tant, col·laborar amb un mal social. Aquest deure de consciència de no cooperar amb lleis dolentes, és un deure greu, sobretot en qüestions molt immorals, i ja ens el van ensenyar els Apòstols quan els van prohibir predicar en el Nom de Jesús: “Cal obeir Déu abans que els homes”( Ac 4, 19; 5, 29). En canvi, quan les lleis no són dolentes, el cristià les ha de seguir i també Jesús ens ho va ensenyar en pagar el tribut (Mt 17, 24-27).
La Veritat no s´imposa per la força, sinó pel testimoni de vida i per l´Amor.
Quin goig si tots visquéssim en la Veritat! Demanem al Cor de Jesús (al qual es dedica tradicionalment el mes de juny) i al de Maria, que siguin el recer de tots els homes i ens protegeixin del error, de l´engany i de la manca d´Amor.